Tan llarga és la demora d’aquesta segona part de les meves mallorquinades, benvolguts lectors, que durant aquests darrers mesos bé hauria pogut fer acte de presència algun Avellaneda desvergonyit per ocupar-se apòcrifament de la continuació de la meva història. Per la meva part, només us puc dir que les meves respectives obligacions com a senador a Madrid i com a conseller delegat d’una xurreria al bell mig del barri barceloní de La Sagrera m’han impedit agafar la ploma fins ara.

***

Si heu vist Uno de los nuestros, m’entendreu. De totes les formes d’accés a Es Cruce, la que més vaig freqüentar i, sens dubte, la meva preferida era la d’entrar pel darrere. Capitanejats per le docteur, el nostre particular Ray Liotta, jo i els meus correligionaris travessàvem els intestins del restaurant, como un Jonàs flâneur dins la balena. Avançàvem per cambres frigorífiques amb grans peces de carn o amb bèsties de mar fins arribar a l’enorme cuina, plena de fogons, vaixelles y coberteria. Des de la cuina, a mà esquerra s’hi obria un rebost; a mà dreta, arribàvem a l’estança fumejant de les brases, avantsala de la petita barra del restaurant, punt panòptic respecte dels quatre grans menjadors. I pel trajecte, el tràfec frenètic de cambrers, cuiners o carnissers, cadascú amb la seva escomesa dins aquell complex engranatge vivent que als meus ulls esdevenia sempre un espectacle, com ho era per a Lorraine Bracco aquell llarg passeig pels intersticis del restaurant Copacabana fins arribar a la taula desitjada, a la pel·lícula d’Scorsese.

Famílies, amb nens, sense nens, avis, joves, camioners, obrers, batles, forasters… Un cop entaulats, en aquells grans menjadors esdevenia un gran fresc mallorquí, en essència, però també en circumstància. Vides i més vides illenques confluïen al voltant d’un frit de mè, una porcella o llengua amb tàperes. Jo, personalment, albirava, convençut, el paradís en l’ensaïmada de crema i nata que hauria de coronar el meu àpat pantagruèlic, més d’un cop precedit d’un berenar de carn a la brasa. I és que una de les coses que hom pot fer a Mallorca i enlloc més és berenar abans de dinar, com també demanar un parell de sis o set birres, o tractant-se d’algú més sofisticat, tres o quatre Lacao.

Un bon dia, tot dinant entre les parets d’un dels multitudinaris menjadors d’Es Cruce, va arribar l’epifania. Tocat amb barret i armilla de cowboy, barba de llop de mar, ulleres fumades i veu d’ultratomba, el vilafranquer universal va venir a saludar-nos, i així fou com vam estrènyer la mà d’en Tomeu Penya, qui ens va proferir algunes paraules de ben segur boniques, però que encara ara romanen per a mi un misteri encriptat en la peculiar fonètica de l’idiolecte d’aquest home llegendari. Tanmateix, abandonem ara Es Cruce i tornem, si no hi teniu inconvenient, a la nostra furgoneta. La recordeu? Aquella del velocímetre inexpressiu?

Nosaltres érem un grup de rock. Teníem bolos i assajos aquí i allà, i aquella furgoneta era, en més d’una ocasió, el nostre únic mitjà de transport. Heus aquí, doncs, a una banda de set membres apinyats com en una pastera, dins una furgoneta de cinc places, amb el nostre teclat, guitarra, baix i diabòlics plats i ferros de bateria. Però això no era pas tot. En una banda d’homes fets i drets, i de dues dones més fetes i més dretes encara, només dues persones es rellevaven al volant, atès que eren les úniques amb llicència per conduir. Un d’ells era el nostre bateria, de qui no vull oblidar les seves insospitades proeses com a comensal: a Es Cruce, va batre un parell de records olímpics en la disciplina d’ingestió d’all i oli (modalitat: amb pa). Físicament, era el més sec de tots, però ja sabeu que en esport un cos fornit no es res sense talent, i ell en tenia. Dit això, l’altre conductor era el nostre amfitrió, a qui el trànsit feia mostrar la seva faceta més salvatge i visceral. Quan ell era al volant, la xarxa de carreteres mallorquina esdevenia una mena de circuït d’Indianàpolis i, a l’autopista, semblava empènyer fora els automòbils que gosessin circular pel carril ràpid: s’hi enganxava fins que gairebé els hi esborrava els números de la matrícula i proferia a tort i a dret expressions com ara “Avui!” o “Què hem de fer!”…

Amb tot, una tarda anàvem camí d’Artà, per tocar-hi. Per arribar-hi, havíem de passar per un encreuament on presumiblement hi hauria la Benemérita (altrament dita Guàrdia Civil) fent controls. Amuntegats il·legalment com anàvem dins l’atrotinada furgoneta, érem temorosos de ser multats severament, de que caigués sobre nosaltres tot el pes de la llei i qui sap si de passar la nit en un calabós del castell de Bellver [Incís del lector: Ja em disculparà, senyor narrador, però aquí m’ha semblat vostè un pèl exagerat. Rèplica del narrador: Ja em disculparà, benvolgut lector, però ara em dirà vostè que quan llegia Cien años de soledad no li va semblar un pèl exagerat que d’un incest nasquessin nadons amb cua de porc, oi? Ah no… clar… només faltaria… L’exagerat sóc jo, no pas García Márquez… Va, home, va!]. Tanmateix, la Divina Providència va fer que, amagada a la nostra benaurada furgoneta, trobéssim una vella manta. Sí, ja us ho podeu ben imaginar: aquells qui viatjàvem a la zona de càrrega, vam fer el trajecte coberts sota la manta, com polissons dins vaixell transoceànic.

En arribar a Artà, vam veure de nou la llum d’un sol ponent. El mateix sol que un altre dia, enfilats a la Torre des Verger, veuríem enfonsar-se rere el mar, però això ja són petjades per a una altra ocasió.

Digues la teva!

NOM

COMENTARI