L’institut, tots ho sabem, és la jungla: la llei del més fort sustenta el seu sistema social i campi qui pugui és el lema de molts adolescents (o projectes de). La vida entre aules no és fàcil per a la gran majoria d’al·lots: bullying, assetjaments de qualsevol tipus, discriminació per qüestió de qualsevol cosa -vegi’s fins i tot perquè les Nike Air que els pares m’han comprat no són l’últim model, sinó que són el de la temporada passada- (sí, jo faig els deures), falta d’autoestima, infravalorament, desmotivació, dèficit d’atenció, dificultats d’aprenentatge, bla, bla, bla…

Sembla, però, que el fet d’haver assumit que els profes ens podem fer càrrec de tots aquests “traumes” (no és la meva intenció menysprear-ne cap) implica que el model educatiu que seguim i que tenim més que assumit en aquestes contrades geogràfiques és el de la coeducació.

[Pausa reflexiva: la coeducació és, parlant clar, deixar anar el “Jordiet, no peguis a na Marieta que és una nina i li faràs mal” o el “nines, heu de tenir paciència: no veis que són una guarda de ninots?” i començar a tractar els alumnes de manera igualitària i justa des de les seves diferències; ajuntar nins i nines dins un mateix espai i quedar-se tan ample és simple postureo.]

Res més lluny de la realitat. 10:15 (30 minuts per sortir al primer pati). Guàrdia a FPB 1 (la crème de la crème). En escena: alumne C i alumna M. Argument: l’alumne C juga a banyar els companys amb una botella d’aigua que té un foradet al tap. L’alumna M s’ofèn i deixa d’escometre C. Reflexió (inútil) de la professora prèvia a la catarsi. Un “gilipollas” vocalitzat molt baixet desferma la bèstia interna de l’alumne C que, desafiant, s’encara a M i li diu, amb agressivitat i repetides vegades: ¡Lávate los dientes para hablar conmigo, chupapollas!

Tan fort com el títol d’aquest article és l’increment que ha patit l’índex de violència MASCLISTA (deixem-nos de tabús absurds) entre els adolescents: un 11% respecte al 2016. La punta de l’iceberg són comentaris d’aquest tipus, tot el que hi ha més avall i que no podem percebre a simple vista és el corc que està podrint l’avançament cap a la igualtat iniciat fa gairebé un segle i que ara, més que mai, sembla retrocedir.

No cal ara fer esment del sentit de possessió (“sa meva nina”) o del control (“on ets? Envia’m una selfie”). Tampoc cal incidir en la tria del llenguatge (“això et passa per puta”) o en la recerca de la culpa femenina (“què t’esperes si et vesteixes així?). No cal. Ho tenim ben present, a tot això, perquè nosaltres som la nova generació, d’esquerres i de ment oberta. Som els guais.

Però si és així, per què els nostres fills segueixen rient d’acudits que fan befa de les diferències entre sexes? Per què ens fa gràcia l’estereotip de dona histèrica que sempre ha d’anar darrera del seu home renyant-lo? Per què ens agrada dur el recompte de les històries de passió del poble i afegir la coletilla final “aquesta se’ls passa a tots”? I sobretot, per què callam? És aquest el model que projectam, de cara als nostres adolescents.


Segles i segles de desequilibri han calat dins la idiosincràcia de la condició humana, l’ordre de les coses. És hipocresia pensar que quelcom que duu més de dos mil anys rodant per l’existència humana pugui ser erradicat en tan poc temps i energies. El problema no és la violència masclista, sinó que n’és la conseqüència; el problema és la condició humana, que és masclista per se. No passarà de moda, ni trobarem un fàrmac que la controli: la violència masclista cada vegada aferrarà més les seves arrels dins el sòl social. Organitzem-nos ara que hi som a temps, fem-la visible a tots els nivells i evitem que tot allò que la societat passada havia aconseguit no se’n vagi en orris. 

 

 

Digues la teva!