Si ens fixam, i lluny de ser una afirmació absoluta, molts dels conflictes emocionals que ens envolten tenen relació amb les expectatives que ens fem, sovint sense demanar permís a ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos, que, com sabeu, som amb el primer que hauríem de parlar. 

D’expectatives en coneixem moltes: emocionals, laborals, d’estudis, econòmiques, i un llarg etcètera més. Però les més frustrants, com sempre, tenen relació amb les nostres emocions. Expectatives en relacions amoroses o d’amistat que quan es trenquen i ens mostren la realitat, fan més mal que altres més materials que puguem tenir. 

Establir expectatives sempre és positiu i necessari, és el que comporta marcar-nos objectius, inconscientment. Són aquell fenomen que ens diu internament que aconseguirem aquell objectiu, així, en certa manera, ens aporten l’energia per assolir-ho. Però, tal i com hem comentat en altres articles, la mesura màgica per controlar els efectes dels objectius que ens marquem (i les expectatives) és el benestar personal, concretament si en parlem aquí, del psicològic. 

Com a gran contra coneixereu les expectatives, perquè poden esdevenir, recordant el mur de les lamentacions (Jerusalem), el mur de les expectatives; poden fer-se tan grans i llunyanes que no podem fer més que queixar-nos per no arribar-hi, quan el cert és que el desnivell de pujada depèn de nosaltres. 

Mur de les lamentacions, Jerusalem.

En les relacions emocionals, trobam les més frustrants. Al cap i a la fi, les expectatives de relació que ens marcam, ja siguin amoroses o d’amistat, sovint no s’aconsegueixen perquè no són assumibles, perquè les marcam egoistament. En aquest cas concret, si no és un objectiu laboral o estudiantil, de poc serveix marcar-nos objectius en les relacions personals. Respectar el propi espai i el de l’altre és bàsic per poder tenir una relació sana i que ens faci sentir còmodes, lliures i estimats. En les relacions amb els altres a vegades trobam la recerca d’allò que desitjam o ens manca a nosaltres, exigint i fent que l’altre ho senti com una obligació o objectiu a complir.

Com sempre, el gran “senyor del sac occidental” (l’ansietat), no s’estorba a aparèixer quan ens deixam dur per les frustracions de les expectatives marcades; per això, cal treballar abans per marcar-nos objectius a curt termini en camins on podem definir cada pas i respectant la planura o pujada al cim, si el camí ve establert.

Com sempre, podeu escriure per dubtes a consultorimarsoc@gmail.com i també crear debat al fil dels comentaris!

Salut (mental) i Revista! 

Digues la teva!