La configuració del sistema educatiu a Espanya té els seus orígens amb l’inici de l’Estat liberal (1). Aquest procés, s’inicià el passat segle XIX i tingué la seva continuïtat al llarg del XX. Amb el triomf del liberalisme l’Estat assumirà certes competències – entre elles l’educativa –, rompent-se així amb el model existent fins aleshores, l’Antic Règim. Ens trobem en un moment en què l’Estat s’encarrega d’organitzar un sistema educatiu unificat que asseguri l’escolarització dels infants durant un període de temps determinat. Per tant, serà arrel de la configuració del citat model quan l’escola passa a ser una institució lligada a l’Estat, i com a tal, controlada pel mateix a través de la pertinent legislació. S’inicia així l’escola de l’època contemporània, la qual es caracteritzarà per ser un element de formació i alhora de protecció de la infància. I és que amb la instauració dels sistemes educatius nacionals s’obligarà que tot nen cursi l’escolarització obligatòria. Que es complís -o no- amb la seva escolarització ja és una història diferent.

Entre les principals mesures implementades per l’estat espanyol de cara a la confecció del sistema educatiu trobem la creació del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts l’any 1900, el qual aprovarà la creació del cos estatal de mestres –recordem que fins aleshores els sous dels mestres depenien de les corporacions locals–; la fundació de l’Escola d’Estudis Superiors del Magisteri a Madrid (EESM, 1909-1932) (2), lloc on es formaran els futurs professors d’Escola Normal – docents que s’encarregaven de la formació dels mestres – i inspectors de primera ensenyança; o el Pla de 1914, el qual dotarà als estudiants de Magisteri d’una major capacitació pedagògica.

Un altre dels punts sobre el que incidiran les autoritats serà l’adequació dels edificis i espais que acollien a la població escolar. Pel que fa a Balears, i conseqüentment Mallorca, cal dir que els períodes on es mostrarà una major preocupació vers el tema de les construccions escolars serà durant els anys vint i trenta. I és que la major part de les estructures existents fins aleshores, a més d’insuficients, tenien unes condicions d’insalubritat gens recomanables per acollir a la població escolar (escoles ubicades a cases particulars, manca de lluminositat, edificis sense un pati adequat per a l’esbarjo, etc.). De fet, caldrà esperar al 1912 per trobar a les nostres Illes el primer edifici escolar construït ex profeso per a la graduació de l’ensenyança. Em refereixo a la coneguda popularment com «Escola Graduada», la qual s’ubicà a la ciutat de Palma. Aquest centre fou dissenyat per l’arquitecte Gaspar Bennàssar i es construí en uns terrenys que havien quedat buits a la barriada de Llevant arrel de l’enderrocament de les muralles. La «nova» Graduada fou un centre modèlic tant a nivell pedagògic com arquitectònic, tot i això, seria finalment enderrocada als anys setanta del passat segle.

El cas de la Graduada de Palma, no obstant, fou l’excepció: malauradament, la majoria d’escoles de l’època continuaren essent uns edificis sense les mínimes condicions pel desenvolupament de la tasca pedagògica. Conscient de tot això era l’inspector de primera ensenyança Joan Capó Valls de Padrinas (1888-1952), autèntic dinamitzador de la vida pedagògica mallorquina del primer terç del segle XX (3). Davant la situació descrita, l’inspector Capó decideix organitzar, juntament amb el governador civil Pedro Llosas, una assemblea en la qual reuneix a diferents representants de les corporacions municipals de Balears amb la ferma voluntat de tractar el greu problema del dèficit de construccions escolars –aquesta trobada realitzada l’any 1926 fou coneguda popularment com la «Magna Assemblea»–. En aquesta reunió, es va establir que era necessari construir 323 edificis a les Balears i al mateix temps es va aprovar que fossin els ajuntaments, juntament amb els ajuts rebuts per part de l’Estat, els encarregats de sufragar-los. Tot i la bona voluntat de l’inspector Capó al 1929 tant sols eren 11 les escoles de Balears que graduaven l’ensenyança. De fet, amb l’adveniment de la II República (abril de 1931) la xifra d’escoles graduades sols havia ascendit a 17 (4). El poble de Vilafranca serà una de les poques excepcions que aconseguiran adquirir durant aquest període (1929-1931) un nou edifici escolar. I és que fins aleshores les escoles del nostre municipi, tant de nins com de nines, s’havien ubicat al convent de les monges, o bé a diferents cases particulars ubicades al nucli urbà del poble. Aquestes eren llogades pel consistori municipal i com és de suposar eren uns edificis que no reunien les condicions mínimes per acollir a la població en edat escolar (5).

En aquest sentit també cal destacar els anys de la Segona República com un període en el qual les autoritats estatals mostren una major inquietud vers l’escassetat d’edificis escolars. Prova fefaent d’aquesta preocupació és que al setembre de 1932 les Corts espanyoles aprovaran un pla quinquennal de construccions escolars. Segons aquest pla, s’havien de crear 5.000 escoles cada any a tot el país, a excepció del primer (1932), en el qual se’n crearien 7.000. En el cas de Mallorca, destaca el Projecte General de Construccions Escolars aprovat el 1931 per l’Ajuntament de Palma. L’aleshores regidor Emili Darder i Cànaves fou l’encarregat de la seva aprovació. Aquestes construccions, realitzades a Palma a través de l’esmentat pla així com a la resta de municipis de l’illa per iniciativa dels seus ajuntaments, van ser dissenyades majoritàriament per l’insigne arquitecte mallorquí Guillem Forteza Pinya (6). Tal com assenyala Jaume Oliver, les escoles dissenyades per Forteza van ser uns edificis construïts amb materials de qualitat. Alguns presentaven un estil arquitectònic de caràcter regionalista amb influències del Renaixement italià (Sa Pobla, Vilafranca de Bonany, Valldemossa, etc.), i uns altres, en canvi, tenien un disseny més funcional (Montuïri, Grup Escolar Jaume I de Palma, Llucmajor, etc.) (7). Tota aquesta voluntat regeneradora en matèria educativa es veurà truncada amb l’arribada de la Guerra Civil al juliol de 1936. Moment en què s’atura tota l’activitat relativa a la construcció d’escoles de nova planta, tant a nivell regional com estatal. De fet, caldrà esperar a la Llei de 22 de desembre de 1953 per trobar un text legal que reguli la seva construcció i a l’any 1957 per trobar el principal organisme que gestionarà la creació de nous edificis escolars durant el franquisme, la Junta Central de Construccions Escolars. Creada durant el mandat del ministre d’Educació Nacional Jesús Rubio García-Mina.

Un cop contextualitzada a grans trets l’evolució dels edificis escolars construïts a Mallorca i Balears durant la primera meitat del segle XX incidiré en l’expedient localitzat a l’Arxiu General de l’Administració (A.G.A.) d’Alcalá d’Henares, iniciat l’any 1928, el qual custodia la principal documentació administrativa relativa a la construcció de l’escola graduada del nostre municipi (8). Vegeu a continuació la seva coberta:

Al citat expedient, podem llegir en primera instància: «Con fecha de 20 de Marzo de 1928 tiene entrada en este Ministerio el expediente incoado por el Ayuntamiento de Villafranca de Bonany (Baleares), solicitando subvención del Estado para la construcción de un edificio con destino a Escuela graduada, con cuatro secciones, para niños, con arreglo al proyecto, formado por el Arquitecto D. Guillem Forteza» (9). A més d’aquesta nota inicial també s’adjunten tota una sèrie de documents com ara: una instància formulant la petició de subvenció, una còpia de l’acta de la sessió plenària de l’Ajuntament on s’acordava la construcció de l’edifici escolar –signada el 22 de febrer de 1928 pel secretari Miquel Capó–, així com els plànols de l’edifici que confeccionà l’arquitecte Forteza. Un cop revisat l’expedient per la Direcció General de Primera Ensenyança del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts (Secció de Construccions Escolars. Oficina Tècnica) es decidí aprovar, per Reial Ordre de 8 de juny de 1928, els plànols presentats per l’arquitecte Forteza, aprovant-se 10.000 pessetes per a cada una de les seccions de l’escola. D’aquí que la subvenció per a la construcció de la graduada de nins de Vilafranca ascendís a un total de 40.000 ptes., ja que recordem que es demanà la construcció d’un grup escolar de 4 seccions. A la documentació trobada també s’apunta que un cop finalitzades les obres serà l’ajuntament vilafranquer l’encarregat d’informar al Ministeri per tal que enviï a l’arquitecte escolar de la província. El citat procediment, la revisió per part d’un arquitecte de les construccions escolars finançades amb fons estatals, fou regulat amb anterioritat a través de la Reial Ordre de 27 d’agost de 1927 (Gaceta de l’1 de setembre de 1927).

Un any després de l’inici de l’expedient de construcció, concretament el 30 de setembre de 1929, s’envia per part del consistori vilafranquer una notificació al Ministeri sol·licitant visita d’inspecció per a que així es pugui corroborar que ja s’han executat les obres. L’any següent, a data de 10 de juliol 1930, trobem la notificació on s’aprova la concessió de l’ajut estatal, fet que significava que la construcció de l’escola havia finalitzat – i és que cal recordar que el Ministeri no aprovava cap subvenció sense comprovar prèviament que s’havien executat les obres pressupostades –: “Visto el expediente sobre abono al Ayuntamiento de Villafranca de Bonany (Baleares), de la subvención de 40.000 pesetas, que en principio, le fué concedida por Real Orden de 8 de Junio de 1928, para construir directamente un edificio destinado a Escuela graduada, con cuatro sección para niños: Resultando que el Arquitecto escolar Don Lorenzo Gallego, a quien se encomendó la visita de inspección a dicho edificio, ha emitido informe favorable […] el negociado tiene el honor de proponer: Que se conceda al Ayuntamiento de Villafranca de Bonany (Baleares) la subvención de 40.000 pesetas por el edificio construido con destino a Escuela graduada […]” (10).

Per tant, veiem com al 1930 Vilafranca serà un dels pocs pobles de les Illes Balears que aconsegueix una fita que ara ens pot semblar insignificant però que sens dubte ajudà a regenerar l’educació del moment. Em refereixo al fet de tenir un edifici en el qual es podran graduar els escolars en funció de la seva edat i nivell formatiu. S’obtenia d’aquesta forma una escola que permetia abandonar l’antic sistema unitari, és a dir, un únic mestre en una sola aula amb un grup d’alumnes de diferents edats i nivell de coneixements. I és que la graduació de l’ensenyament a les nostres escoles a més de ser una important millora pedagògica (11), també permeté la introducció d’un nou sistema didàctic, el mètode cíclic. El citat mètode tenia els seus orígens en l’obra iniciada pel pedagog J.F. Herbart i es basava en la idea que tot alumne ha d’aprendre cada any uns determinats continguts curriculars (ordenats en matèries o assignatures) els quals s’aniran ampliant a mesura que es promociona en els diferents graus o cursos. D’aquí que el fet de tenir una escola graduada propiciï alhora la implementació de nous mètodes com és el cas del sistema cíclic, deixant endarrere mètodes més arcaics com és el sistema mutu (12). En darrer terme cal afegir que aquest nou model d’organització escolar, com és la graduació de l’ensenyança, també facilitarà que cada mestre tingui una major flexibilitat a l’hora d’aplicar certes pràctiques escolars tant dins com fora de l’aula (excursions, treballs manuals, «lliçons de coses», etc.).

Per començar a finalitzar amb aquesta breu aportació del que suposà la construcció de l’escola graduada a Vilafranca voldria presentar la següent fotografia. Aquesta fou realitzada el 14 de setembre de 1930, dia de la inauguració del nou grup escolar (13). A la imatge hi veiem l’inspector de Primera Ensenyança Joan Capó, situat al centre de la mateixa, acompanyat per diverses autoritats civils i eclesiàstiques del moment. I és que a partir d’aquest dia Vilafranca va tenir una de les principals mesures de progrés a la que aspirava tot poble: una escola graduada, la qual a més de permetre importants avanços pedagògics, també reunia a nivell arquitectònic alguns dels principis regeneracionistes de començaments del segle XX (aules espaioses, grans finestrals que permetien l’entrada de llum a les aules, un pati central per a l’esbarjo amb la corresponent coberta pels dies de pluja i fred, o el petit bosc de pins de l’entrada, fet que permetia una simbiosi entre escola i natura). Avui en dia, tot i que ja quedi poca o nul·la fisonomia d’aquella escola projectada per Forteza podem estar ben segurs que la seva aportació al poble ha estat d’un valor incalculable. Tal i com he intentat desgranar en aquest text, construir una escola graduada al nostre poble no sols suposà tenir un espai adient per acollir la població escolar, sinó que la seva construcció portà de manera implícita tota una sèrie de mesures que permeteren que els nostres infants rebessin una formació més acord amb els postulats pedagògics del moment. Fou sens dubte una fita històrica pel nostre poble.

 

(1) El text presentat a continuació té el simple propòsit de donar a conèixer un conjunt documental fins ara inèdit sobre la construcció de l’escola graduada al nostre poble. No obstant, si és vol ampliar la informació relativa a l’evolució de l’educació a Vilafranca durant la primera meitat del segle XX resulta d’imprescindible consulta el capítol «L’escola graduada – “Es Cremat” – en el context històric i l’evolució de l’educació a Vilafranca» ubicat a l’obra: Sansó, J. (sense publicar). Vilafranca. Els anys perduts.
(2) Resulta curiós que una institució com l’Escola d’Estudis Superiors del Magisteri (EESM), lligada a la millora de la formació dels professors d’Escola Normal, acabi el seu periple durant l’etapa republicana. No obstant, la seva desaparició anà lligada a la creació al 1932 de la Secció de Pedagogia a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Complutense de Madrid, qui assumí el llegat de l’EESM en la formació dels professors normalistes i inspectors de primera ensenyança.
(3) Per a una major informació sobre la seva biografia, vegeu: Colom, A.J. (1993). Joan Capó Valls de Padrinas. Un temps, uns fets. Palma: Universitat de les Illes Balears, Ajuntament de Felanitx.
(4) Informació extreta de: Sureda, B. (2000). L’educació a les Balears en el segle XX. Palma: Edicions Documenta Balear.
(5) Per a la consulta de les diferents cases i edificis que acolliren les escoles de nins i nines del poble de Vilafranca durant la primera meitat del segle XX, vegeu el capítol «L’escola graduada – “Es Cremat” – en el context històric i l’evolució de l’educació a Vilafranca» ubicat a l’obra: Sansó, J. (sense publicar). Vilafranca. Els anys perduts.
(6) Per a més informació sobre les construccions escolars de Guillem Forteza, vegeu: Mayol, J. (2011). L’arquitectura escolar de Guillem Forteza Pinya. Societat, cultura i política a la Mallorca de començament del segle XX. Palma: Lleonard Muntaner Editor.
(7) Oliver, J. (1978). Escola i Societat. L’ensenyament a les Illes en el segle XX. Palma: Editorial Moll.
(8) Per a la consulta de l’expedient de construcció de l’escola graduada de Vilafranca de Bonany, vegeu: Arxiu General de l’Administració (A.G.A.). Expediente de subvención para construir escuela graduada en Villafranca de Bonany. Capsa 31/6340. Secció Educació i Ciència.
(9) Ibídem.
(10) Ibídem.
(11) Les primeres escoles de les nostres illes que aplicaren la graduació de l’ensenyament foren la coneguda com «Escola Mercantil», posteriorment passà a denominar-se «Institució Mallorquina d’Ensenyament» (1880-1887), i el C.P. de Pràctiques de Palma (fundat al 1835 i encara en funcionament a dia d’avui).
(12) El sistema mutu, fou un dels mètodes d’ensenyança més aplicats pels mestres que es feien càrrec d’escoles que funcionaven en règim unitari. I és que degut a l’elevat nombre d’alumnes que hi havia a les unitàries el mestre solia optar per formar diferents seccions o grups en funció del nivell formatiu de cada educand. Cada grup o secció tenia assignat un instructor. L’instructor era senzillament un alumne que tenia uns coneixements més avançats que la resta del grup del qual se’n feia càrrec. La seva tasca consistia en ajudar-los a seguir les explicacions del mestre. Per regla general solien ajudar en l’adquisició de coneixements de caire instrumental com ara lectura, escriptura, càlcul, etc.. Els instructors eren escollits pel mestre, i com és obvi, eren els alumnes més avantatjats.  A través d’aquest sistema el mestre podia treballar de manera específica amb una secció alhora que els instructors s’encarregaven de la resta de grups.
(13) Fotografia cedida per Jaume Sansó.

Digues la teva!