Des de Marsoc volem contribuir al debat i que conegueu de primera mà com es va viure el referèndum català de diumenge passat. Per aquest motiu, hem recopilat les reflexions i les imatges de vilafranquers residents a Catalunya o bé que hi van ser durant l’1 d’Octubre. 

Rafel Miquel (Enginyer de camins a l’empresa Aigües de Barcelona)

Record haver viscut vagues generals aquí i l’11M i no era tan espectacular com el que està passant. Catalunya des de sempre ha estat bastant radical, però ara està molt més radicalitzada, i amb raó. Tot a un nivell extrem: barricades als col·legis electorals, mossos d’esquadra defensant el seu poble de la policia nacional i tot això fa que molta gent catalana, que no era independentista o que li era igual el nacionalisme, ara se senti indignada i irrespectada per l’Estat Espanyol. I no em vendria de nou que en Puigdemont declari la independència i Catalunya quedi dividida.

Tomeu Mascaró (Estudiant d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra)

Crec que aquest cap de setmana, al manco en el meu cas, hi ha hagut sentiments molt contradictoris, per una banda molta esperança en veure tanta gent organitzada i capaç de mantenir el principi pacífic després de tot el temps que duen de lluita; i per altra banda, frustrati per  veure com no hi havia cap tipus de resposta sensata per part del govern i tampoc per part de la monarquia. És com un maremàgnum de sensacions, costa de descriure però és veure com en circumstàncies difícils i amb una pressió enorme de fer les coses bé, s’estan aplegant milers de persones al carrer. És una experiència que queda gravada, veure gent que manté el principi d’actuar pacíficament i que és difícil però que ho estan aconseguint.

Margalida Garí (Estudiant de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona)

1 d’octubre, Facultat de Lletres, Plaça Univeristat, 8.30h. Després d’una nit de no dormir al claustre de la facultat per mor de l’helicòpter de la Guàrdia Civil, que ens apuntava amb el seu focus, vam decidir obrir les portes. Acte seguit, van passar 30 furgons de la Guàrdia Civil (GC). Cap on anaven? No ho sabíem. Ens vam posar a fer feina. Havíem d’informar tothom on votar o on podia ajudar. A les 9.10h, feia 10 minuts que s’havien obert els col·legis i vam veure per Twitter que la GC havia carregat contra gent d’un parell de col·legis propers. Corredisses i por. Vaig decidir anar a un col·legi del Raval, on uns amics meus votaven, amb el temor d’arribar tard. Estaven tots bé. Tothom, padrins i joves, sortien plorant d’emoció, ja havien votat. Mentrestant, arribaven imatges amb gent ferida per pilotes de goma de l’escola Ramon Llull. Teníem por de no ser els pròxims. Finalment vam canviar de col·legi, al CCCB (Centre Cultural), perquè hi faltava gent. Allà hi vam ser tot l’horabaixa, sempre amb la por que no es presentessin 70 antiavalots a carregar contra nosaltres. Finalment no van venir. Vam viure el recompte allà. Un dels moments més preciosos de la meva vida. 85% de Sí. Tothom va entrar al col·legi entre càntics de “llibertat i independència”. En Mateu Xurí i na Maribel Servera es van posar a glosar amb la tonada de “Els Segadors”. Talment aedes, cantaven les gestes del poble català i també les gestes del poble mallorquí que estan per arribar. 

Alexandra Nicolau (Estilista freelance)

Aquests darrers dies hem viscut situacions molt guapes i a la vegada molt dures. Hem vist la millor part i la pitjor de la persona. Amb això vull dir que independentment de les ideologies polítiques i personals de cadascú, això repercuteix a TOTHOM. A darrere tot això hi ha PERSONES. I pareix que envers d’avançar, tornam enrere.

Lluc Bauzà (Professora del Departament d’Infermeria i Fisioteràpia de la UIB, resident a Mallorca)

A mi em sorprengué la Barcelona assetjada per les forces d’ocupació: furgons i més furgons de policia espanyola i avionetes que volaven per damunt de les escoles. Em sorprengueren les cues de gent baix de la pluja, de tota edat. La paciència i educació en l’espera. La solidaritat i l’agraïment que ens mostraven en dir que érem mallorquins, i el sentiment de país complet (ens deien: llavors vos toca a vosaltres!). Em sorprengué el desfici, el no respectar ni l’edat i l’agressivitat de la policia espanyola. L’organització de multitud de canals per diferents xarxes socials de diferents col·lectius, que anaven informant d’allà on es feia necessària gent per frenar la usurpació de les urnes… I l’alegria i complicitat de la gent quan finalment podia votar. Ah! i la quantitat de bascs i mallorquins que hi trobàrem. 

Maria Nicolau (Estudiant d’Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona)

Missatge enviat dia 1 d’Octubre a la família: Notícies des de Barcelona. Vos escrivim perquè sabem que des de fa temps hi ha molts de mitjans que tergiversen informació. L’únic que podem dir és que la Policia Nacional i la Guardia Civil han actuat amb molta violència, salvatges, sense cap mirament, fan por. Aquí tothom ha vengut a votar pacíficament. En som testimonis. I qui ha donat les ordres de tractar a la gent així, s’ha equivocat i molt. Gent major arrossegada pel terra, amb ferides, bales de goma, cops de porra, grapades, empentes escales avall… No podem esperar que la gent de Catalunya vulgui ser part d’un país que té aquest govern. Mos hauria de fer molta vergonya tenir un govern així a noltros també.

Lida Quetglas (Psicòloga, resident a Mallorca) 

Després de gairebé vuit anys vivint a Barcelona, i de veure com s’aprovava polèmicament la llei que permetria el Referèndum de l’1 d’octubre vaig considerar que havia de ser a la ciutat que m’havia acollit tants anys per viure un dia com aquest; coneixent la constància que caracteritza els catalans, necessitava ser-hi en primera persona. Mai abans m’havia desmarcat com a partidària ni del Sí ni del No. Sempre m’he relacionat amb amics de les dues opcions i considerat que la llibertat d’elecció era seva; sense sermons ni discursos de fora. Però aquest 1 d’Octubre ha estat diferent: al meu parer, les actuacions instruïdes des del Govern central (del 20 de setembre sobretot) han forçat a una gran part de la població a decidir-se per dues opcions que no s’aturen en el Sí/No a la autodeterminació de Catalunya: decidir-se per la demòcrata o per la repressiva (o justificació de la mateixa). Després de viure la tensió i la por que arribessin antiavalots de la Policia Nacional, de veure com s’aplaudia (amb plors inclosos) a bombers, a gent gran… i d’observar com un ambient familiar i festiu tornava gris per culpa de la violència injustificada vaig entrar dins un còctel de sentiments: d’una banda, la bellesa de la pau i la resistència per defensar una urna i,  per altra banda, la tristesa i frustració per haver-ho de fer.

Marga Galmés (Estudiant d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra)

Aquests dies, no només dia 1, hem viscut un ambient pacífic sense conflicte entre les diferents ideologies. S’han vist moltes vegades parelles on un duia una bandera espanyola i l’altre una estelada. El referèndum no ha dividit els catalans.

Bernat Garí (Professor associat de Literatura Hispanoamericana a la Universitat de Barcelona)

El que hem viscut aquest cap de setmana és un fet històric, els nostres pares són els gestors i fills de la transició i nosaltres haurem estat els gestors del Procés; una realitat que afecta tot l’Estat. Vaig viure el dia 1 d’octubre amb molta passió, he de reconèixer que vaig plorar en molts moments del dia, d’indignació, de ràbia (per la desproporcionalitat brutal policial) i també d’emoció en veure una revolta pacífica, un acte de desobediència col·lectiu a tots els nivells. Quan vaig veure les actuacions violentes, vaig sentir una vergonya profunda de ser espanyol i per això em vaig oferir als col·legis per acompanyar el poble català. Sempre m’he considerat una persona apàtrida, sense nació, però diumenge vaig descobrir que l’odi cap a les nacions és possible i no vull formar part d’aquest estat espanyol. Aquesta Espanya profunda existeix i la veim cada dia (Intereconomía, José Ramon Bauzá, en el “a por ellos”…) i està en conflicte perpetu amb una Espanya més cosmopolita, oberta, intel·lectual i formada. I Catalunya s’ha anat distanciant de la primera. Crec que en aquest conflicte, tot i que estructuralment afectarà els catalans, tots hem de prendre posició perquè d’aquesta se’n derivarà el futur d’un poble que, per vies legítimes, s’ha decidit expressar; i consider que sempre ens hem de posicionar en defensa de la llibertat i la dignitat de tots els pobles, i ara toca posicionar-se en favor dels catalans.

Joan Jaume Sansó (Estudiant de Belles Arts)

La vella història d’un règim, el mite d’una transició, la pols d’un govern, els càntics de Cibeles, les generacions confoses, la pau d’Irak, l’oblid del Sàhara, el perfum Brumel, la pensió esfumada, l’aigua estancada, honrar les conquestes, les cunetes habitades, les fosses tapades, la “Faena”, l’esperit de l’àguila, el ceptre de França, l’equidistància, l’unitat d’ “España” i la glòria de Déu. Aquí el meu odi. Perquè és odi infundat, no vull ser com ells, la meva condició no ho permet acceptar. La meva elecció, com un cartell alçat l’u d’octubre que deia: “El compromís de Xirinachs, la lluita de Ghandi, el somnriure de Mandela. Visca la lluita dels pobles oprimits, mort a l’imperi”.

Juanca Cardell (Dissenyador d’experiències d’usuari (UX); resident a Frankfurt, Alemanya) 

Mai m’he posicionat, amb el tema de la Independència , consider que sense ser català no he de fer-ho. Però a la vegada consider que s’ha de ser lliure per expressar-se i, després de viure a Barcelona, sabem quins són els motius pels quals una part dels catalans demanen l’autodeterminació. Per jo, aquest diumenge ha estat una clara reafirmació que s’ha entrat en el Jo de no escoltar el que la gent vol dir. Ens hem trobat amb una aberració, una resposta intencionadament violenta i poc intel·ligent per deixar clar que l’Estat té el poder legal. El que em genera més tristesa és l’odi latent que trobam de la resta d’estats cap a Catalunya i des de Catalunya al govern central. M’agradaria fer una crida a la presa de consciència que els mitjans de comunicació són sensacionalistes i ara mostren el que els interessa, esper que la gent s’informi bé i contrasti la informació, també amb premsa internacional. Sembla que som a un punt de no-retorn, i ara no puc deixar d’empatitzar amb tot el que ha passat a Catalunya.

Miquel Barceló (Historiador de l’Art)

“La Rosa de Foc”: Probablement sigui la ciutat que més estim, la que més m’acull i la que a vegades em crida tant que em sorda i a vegades calla tant que ensordeix. La ciutat que omple la gent i, alhora, és la que la gent omple. La que recorda a cada façana i a cada balustrada el seu passat, i la que insisteix en cada crit i silenci per ser millor que ahir. La més exigent de totes, la més bonica, solidària i imperfecta. La padrina que guarda secrets entre els seus carrerons i, si et fas amic seu, et conta històries sarraïnes, romanes, borbòniques i feixistes amb la veu més càlida i més tendra. I quan acaba, amb la veu mig tremolosa, sempre diu: aquí, tanmateix, sempre guanya la gent! L’escenografia perfecta pel millor teatre de la vida. La punta de llança i alhora l’escut, el mirall de molts i el malson d’uns pocs. La Rosa de foc més encesa que mai.

 

1 COMENTARI

Digues la teva!