Quan l’asfalt no sigui tan sòlid podrem creuar el poble en piragua. 

Lliscarem aviat des de la part alta, passant la carretera just quan arribi l’autobús. La piragua serà intensament groga, com una posta de Sol. L’autobús, per una vegada puntual, s’acostarà vertiginosament i pensarem que ens atropella. Alliberats de l’accident seguirem baixant pels meandres de l’asfalt, enfonsant-hi la mà perquè les partícules, com aigua, se’ns escolin entre els dits. Acabarem fondejant a la Síquia Llarga, on sols correrà un rierol d’aigua. Ara bé: aquest fil cristal·lí banyarà les quatre-centes piragües que hi haurà encallades, formant un tap, a la sortida del poble. Agermanades, regades totes pel mateix cabdal, les embarcacions seran una immensa serp groga. Finalment, membres de la brigada tallaran els romeguers amb màquines enormes per tal que totes les famílies puguin sortir del torrent. Cansats, tornarem a casa per dormir i fer veure que no ha passat res, com després de cada festa.

De moment, però, l’asfalt manté la seva solidesa habitual. Cap piragua no baixa pel carrer, només un cotxe el puja. Deu estar tornant a casa. És la una del vespre; ja no som dia onze, ni dia deu, ni dia nou. Els dies fugen com ocells d’una gàbia oberta. Des de la terrassa es veu el carrer immòbil; les faroles l’il·luminen amb llum melosa mentre a les cases ningú està fent l’amor. Un home ho intenta, fracassa i s’adorm com la resta de gent. Fa una estona ha cantat un sebel·lí, davant l’escola es barallen dos moixos, dins un solar hi ha una làpida rompuda que encara conserva la cara del mort, l’església està a les fosques i Jesucrist es difumina en la negror del cel, com un astronauta que ha arribat de lluny i flota ingràvid damunt les cases.

Seguesc a la terrassa. Segueix sense passar res. Canten els darrers grills i comença el fred. Ha bufat un poc de vent i se’n ha endut les imatges que flotaven, polsoses, per la ment. Tornaran d’aquí un temps, com Ulises que torna a casa i ningú el reconeix. Tornaran les mateixes idees, les mateixes imatges, les mateixes olors inabastables, i jo construiré amb paraules una nova escafandre per intentar contenir-les. Tornaré a escriure que no passa res, que els carrers son buits i que he vist un cotxe. Que és setembre i ha plogut, una altra vegada. Que en terra torna a fer olor de terra banyada. I torna a acabar l’estiu, i sent de nou grinyolar els engranatges de la rutina que es posa en marxa.

Què deu fer el metge de guàrdia? Pot ser també ha estat mirant la palmera o el contenidor verd fosc on dorm el que queda d’un animal domèstic. El centre de salut està en servei; n’il·lumina l’entrada una llum blanquíssima: és la llum de la mort clínica. Freda i amable, s’escampa pels racons del poble. Tan blanca que quasi no es veu, la mort clínica. Suposa la pèrdua de la consciència. No cap a les fosses buides del cementiri el cessament del flux sanguini i l’activitat respiratòria. No cap enlloc, ni al pavelló en silenci ni a la piscina cada cop més freda. Suposa, doncs, l’aturada del cor i la respiració ningú no passa, el cessament dels signes vitals, se’ns ha tornat a morir l’estiu entre els braços. La mort clínica, però, no produeix lesions irreversibles en les cèl·lules cerebrals. En aquests dies i a aquestes hores, cauen les constants vitals del poble; no bombeja la sang a les vies ni batega, enlloc, cap conversa. Dolça, ens inunda. I encara així, persisteix el miracle. Pot ser ara algú s’aixeca del llit, pres per l’insomni, i passeja distret pel carrer. Sense saber que sura, com un vel de núvia damunt el poble, la llum blanquíssima de la mort clínica.

Digues la teva!