Fa un parell de mesos, Sebastià Vidal, més conegut com Tià, va ser nomenat representant de la Asociación Internacional de la Madera. Per això (i perquè ens moríem de ganes), tota la redacció de revista Marsoc vàrem coincidir en la importància de recollir el testimoni d’en Tià, un dels pocs mestres d’aixa que conservam a Mallorca, en una entrevista.

En Tià i na Carol, la seva parella, ens reben amb un somriure als llavis just veure’ns entrar per la porta de S’Estanc Vell. I tot i que un bar, si no ets n’Évole, no és un lloc molt tranquil per fer una entrevista, ens adaptam al que tenim (o al que NO ens deixen) i convertim, per unes hores, aquest espai en una espècie de temple pagà on la fusta és l’objecte venerat.

Nascut a Campos l’any 1982, Tià se sent vilafranquer d’arrel perquè, tot i que el seu naixement fos a un altre poble a conseqüència de l’ofici del seu pare, des que la seva família es va traslladar a Vilafranca quan ell tenia cinc anys, ha viscut sempre (llevat d’un any que passà a Portocolom) a la Vila, a la mateixa casa del carrer Miguel de Cervantes.

I és aquesta connexió quixotesca el que ens portà, entre rialles, a la següent pregunta: al vídeo promocional que l’Asociación Internacional de la Madera ha gravat sobre tu, la comparació amb el personatge de Don Quixot és constant, és casualitat que visquis al carrer del seu escriptor?

És curiós, sí. La història del film The wood, the whale and the sane, que és de Anorak Films, és la d’un documental que es va gravar per a una empresa nord-americana per tal de representar el dia internacional de la fusta. I és vera que el vídeo va quedar en cinquena posició (els deu primers tenen premi), cosa que permetrà que aquestes imatges puguin ser mostrades a qualsevol esdeveniment relacionat amb la fusta. També és cert que el concurs estava obert a tot el món, es va presentar 160 o 170 vídeos procedents de 67 països diferents. Jo no tenc cap mèrit amb això, i els ho vaig dir: jo això és el que faig cada dia. Són ells (els de Anorak Films) els que han estat capaços de treure aquestes imatges, aquesta màgia… Va ser molt interessant!

Una de les imatges més guapes (quan toc el veler i cau l’aigua), va ser presa quan ja havíem acabat l’entrevista i el rodatge oficial. Jo els vaig dir: si heu de filmar un poc per aquí, no vos sabrà greu que segueixi fent sa meva feina… A en Tarek, que era qui filmava, aquesta escena li va agradar molt i al final ha esdevingut la més representativa.

D’on surt aquesta relació amb les embarcacions de fusta? Perquè ets d’una illa, però ben del centre…

Sí. No puc definir ni el moment ni el motiu pel qual m’agraden les barques. Jo ho relación amb experiències de quan era petit: la padrina jove del meu pare tenia una casa a Porto Petro, i és un poc privilegiada perquè està ben davant les barques, de fet, és una barraca reconvertida en casa… Jo dormia dins la barraca antiga i des d’allà evidentment es veien les barques i l’aigua. Jo record que guaitava per la porta i això m’agradava molt… Segons ma mare (jo no me’n record!) em posava allà davant a les 6 del matí i pescava llises. M’agradava molt… De fet, ara fa un any vaig descobrir el nom de la primera barca que em va agradar, Turandot es deia, quan era petit la vaig dibuixar moltes vegades.

Com decideixes estudiar/dedicar-te a això?

Quan anava a l’institut, tot i que no sabia ni de quins materials es construïen les barques, volia estudiar enginyeria naval. Ma mare em va suggerir que estudiàs de mestre d’aixa perquè na Catalina Bover, que és molt amiga de ma mare, era en aquell moment consellera del departament al qual pertanyia l’Escola de Mestres d’Aixa. A més, va resultar que la dona del meu mestre, na Catalina “Not”, era de Vilafranca. Em vaig posar en contacte amb ell i amb l’escola.

Vares començar l’any que es va recuperar l’Escola…

Exacte. Dia 7 de gener del 2000 varen començar, diguem-ne físicament, les classes. Dia 7 de gener d’enguany va fer 17 o 18 anys que faig feina d’això.

Què és ser mestre d’aixa?

El nom fa referència a l’eina: l’aixa. A dominar, o saber utilitzar amb un cert domini, l’aixa.

I què és una aixa?

És com una xipeta. Com un xipó. És una destral que enlloc de tallar vertical, talla en horitzontal. Antigament, s’usava molt, era una eina primària igual que el xorrac, la maça, l’aixa… De les primeres eines que varen existir

L’aixa és l’eina que més utilitzes per fer feina?

L’aixa va ser el que més es va utilitzar. Ara s’utilitza molt poc. Hi ha països que, a causa de la manca de recursos econòmics, encara l’utilitzen com a eina principal; i aquests són els grans mestres d’aixa!

El mestre d’aixa, aquí, s’ha anat convertint en mestre de barques perquè la gent entén que el mestre d’aixa és aquell que fa barques. I és que realment avui dia no som tan mestres de l’aixa com mestres de les barques, sobretot les de fusta.

Per jo la meva feina és aquesta, treballar les barques de fusta: saber-les fer, restaurar-les, reparar-les, saber els motius de cada cosa, conèixer la mar d’aquí, la mar d’allà…

Parteixes de zero qualque vegada?

A no ser que el projecte l’hagi fet un enginyer. Sempre que faig una barca nova partesc de zero, a partir de la idea del client. Faig el disseny jo, però en funció de les màquines necessàries, treballam també amb dissenyadors informàtics.

De quina manera el teu ofici integra tradició i modernitat?

Si no et renoves, mors. T’has d’anar adaptant. Pots fer una feina tradicional i després treballar amb una barca en la qual has de fer servir tècniques modernes. Vas cercant un equilibri perquè si només treballes a l’antiga no sempre arribes… O te converteixes en un artista (amb un caché adequat) o t’adaptes per poder viure d’això. A jo no em fa falta fer sempre coses súper elaborades, les coses senzilles també m’agraden.

Què t’ha reportat aquest ofici?

Pel que fa a jo mateix, n’estic molt content. Pel que fa a la meva vida social, familiar, de parella, etc. és una altra cosa: és una feina que requereix moltes hores de dedicació, cosa que et condiciona a nivell familiar, per això s’ha d’aprofitar molt bé el temps. Tot i que separ molt les coses, estic 24 hores pensant en els projectes. Per decisió pròpia, és molta dedicació a la feina. De fet, em costa molt anar vestit de carrer! Així com vaig ara [vestit de feina] és com em sent còmode.

Carol:  De todas maneras, para él su trabajo no es un trabajo, es una pasión! Su hobbie es hacer maquetas de barcos. Cuando vamos de viaje, si hay un puerto, nos dedicamos a ver los barcos que hay en ese puerto! Es decir, más que un Trabajo es una forma de vida prácticamente…

Sí, això és vera. I si anam de viatge a un lloc que no hi ha barques, sempre vaig a veure museus, fusteries o qualsevol cosa relacionada amb la fusta. Quan vaig anar de viatge a Kènia -mira que me n’anava a veure un safari fotogràfic d’animals!- vaig tenir la sort de poder comprar una aixa a un home que feia peces de souvenir de fustes a mà, en terra, com aquí antigament.

Com creus que es veu el teu ofici des de fora? Com creus que el veu la gent de la Vila?

Crec que hi ha un parell de versions: hi ha la de “mira aquest flipat què fa”, després n’hi ha una que és molt graciosa i irònica que és “que m’agraden de molt ses barques de fusta… Jo en tendria una, però duen tanta feina!”. Jo crec que això és irreal perquè tot és possible. Al taller això ho tenim clar a l’hora de resoldre problemes, per això jo m’adapt al client i a les seves necessitats. No tothom ha de tenir una barca de fusta, hi ha altres opcions!

Parlem de la teva trajectòria professional: vares començar l’any 2000 a l’Escola de Mestres d’Aixa…

Sí. Vaig tenir dos contractes: un de mig any i un altre d’un any i mig. El Consell, per temes polítics, va decidir allargar el curs uns mesos més, ja que no havíem acabat el projecte previst: restaurar el Balears. A finals de novembre del tercer any jo me’n vaig anar al taller de Portocolom del meu mestre durant 7 anys. Dia 30 de setembre del 2008 vaig acabar el contracte a can Joan i em vaig posar pel meu compte aquí, a la Vila. La portassa ja estava feta, però sense res meu, plena de trastos de mon pare. Jo sempre havia volgut ser molt autònom i autosuficient… Autònom ho he estat bastant, autosuficient no tant! Al novembre d’aquell mateix any ja vaig dur la primera barca d’un client, i d’ençà sempre he tengut feina.

Com varen ser els començaments del taller de la Vila?

Era el moment del boom de la crisi. El poble va respondre molt bé, tot i que hi he anat a hores intempestives, a fer feina i, fins i tot, he arribat a haver de tallar carrers per entrar barques! De fet, sempre m’han deixat fer el que he volgut: un veïnat, el mestre Andreu, durant una temporada em va deixar la corrent del seu carrer amb un cable pel mig del carrer.

Els problemes que vaig trobar són els mateixos que es troba qualsevol persona que comença a fer feina per a ell mateix. El tracte amb el client canvia a mesura que l’empresa creix: ara ja no són relacions tan amistoses amb tothom, tot i que encara en faig, d’amics! Al principi tot és més informal, ara ja demanen pressupost!

I què ens expliques de la restauració de “El Barco”?

(Entre rialles) Internet va molt ràpid… I la gent s’embulla! Com amb es vídeo de representació de la fusta: jo som el que surt al vídeo, no el representant!

Hi vaig acabar per coincidència: el nom real és Cervantes Saavedra. Vaig entrar-hi a través del capità de la marina mercant. Després, vaig començar a treballar per Globomedia: a part de la sèrie El Barco, vàrem fer una espècie de Gran Hermano dins es vaixell (això no ho sap gaire gent). Els vaig fer una barqueta petita per treure els expulsats o els que abandonaven. El Barco se n’anava a la vorera i fotien aquell jove a la pastera –que era una pastera- i se n’anava remant, quan havia remat cent metres, s’aturaven de filmar-lo i el ficaven dins una Zodiac!

El propietari d’aquest vaixell es va morir, era un home forrat… I era una persona de l’alta societat. Record que un dia en Javi, el capità de la marina mercant, necessitava un document per sortir a navegar que per tràmits burocràtics es torbava a arribar: al dia següent va rebre la cridada d’un ministre que li demanava què necessitava!

Quan va morir l’amo, el vaixell va canviar de propietari i, com passa sovint, si és una persona que ja ha tengut barques, duu el seu propi fuster. 

Quan anàvem allà, per a mi eren com unes vacances! I no sortíem de El Barco! Era com anar del Club Nàutic de Palma al Dic de l’Oest… S’embarcació és molt grossa, els interiors no són els que surten a la sèrie! Vivíem allà.

Seguint una mica el fil que ha encetat aquesta entrevista i que indirectamente hem reprès en parlar de “El Barco”, o Cervantes Saavedra… Et consideres (o el consideres, Carol), com Don Quijote, un loco que fa un ofici anacrònic?

Carol: Yo siempre le digo que es como un genio! Un genio en el sentido que se pasa muchas horas pensando… Yo no tengo tanta paciencia ni tanta concentración! El se pasa mucho tiempo mirando una cosa para sacarle el mayor provecho. Sí, loco no, la palabra es excéntrico. Yo se lo digo siempre: eres como Dalí!

Tià: En defensa meva [contesta entre rialles], perquè no em duguin a tancar a la presó dels locos, he de dir que al vídeo es transmet molt  l’aire espiritual… Jo ho vaig dir al director, pareix que les barques xerren! No em consider un geni, però m’agrada tot aquest món de l’esoterisme.

Carol: Es que cuando no está haciendo maquetas, está viendo programas de madera, viendo programas de estos del Discovery que no ve nadie, que se pasan horas talando árboles… Siempre está dándole vueltas, no puede pasar sin estas cosas.

Tià: Som un friky de la fusta! Totes aquestes coses m’agraden molt. La part d’artista ve de la quantitat de feina i d’hores que arrib a passar fent el mateix, que fan que arribis a veure coses que sense aquesta experiència no veuries. I a això, la gent li diu bohemi, artista… Però és això, hores de feina.

Però en els artesans hi ha un component d’inspiració, de geni…

Carol: Cuando él pasa por al lado de una biga, una puerta o un trozo de madera, pasa la mano por encima y es como si la leyera: te puede decir cosas sobre la madera que alucinas…

Tià: Hi ha una part que és totalment mecànica, tècnica… Però després hi ha una altra part, més profunda, que és qua has d’anar a aconseguir allò que les matemàtiques no assoleixen. Hi ha detalls que poden dur a pensar que a la meva feina hi ha una part de màgia: per vinclar una fusta, per exemple, sense rompre-la, s’ha de conèixer i escoltar la fusta en si més enllà dels principis físics; se n’han d’haver tractat moltes, al final és experiència! I és que un Mestre ha d’anar una passa más envant: s’ha d’anticipar a allò que passarà.

Finalment, ens interessaria saber la visió de futur que tens sobre el teu ofici: ara que a poc a poc es recupera la fama d’aquista feina, com veus tu el futur?    

Sempre hi haurà gent que voldrà fer feina d’això. És vera que l’Escola ha fet molt pocs cursos d’ençà que va tornar a obrir. També s’ha de dir que els alumnes que hi ha ara són molt diferents a jo, són joves que l’únic que volen és arribar a final de mes,  jo els triplic les hores de dedicació… I aquesta feina, de dedicació, en vol molta!

Durant aquesta darrera pregunta, en Miquel Ángel, el fill d’en Tià ha arribat, per això, aprofitam per tancar l’entrevista demanant-li si el petit hereterà l’ofici del pare… 

En Miquel Àngel? En Miquel Àngel esper que hereti el mateix que jo, que és fer el que un vol!

 

 

 

Fotografies: Guillem Mas

Col·laboració: Apol·lònia Rosselló 

Digues la teva!

NOM

COMENTARI