Alarma (repetir o desactivar?). Llum de mòbil. 6:50 A.M. “Muere Bimba Bosé por un cáncer a los 41 años”. Tuits, tuits, tuits… Connect el cervell. Què!?

Les línies blanques discontinues que hi ha als costats de la carretera em desconcerten: sempre m’hi entretenc fent el mateix joquet que vaig inventar amb set o vuit anys, quan els caps de setmana estaven marcats per les anades i vengudes cap a i des de la Vila. El joc consistia en desafiar-me a mi mateixa: pots aguantar sense respirar fins que arribi la línia següent? A vegades, havia d’accelerar la respiració, d’altres, resava perquè arribés la maleïda línia dels ous. Encara avui m’enerven, no puc establir-hi un patró; sempre canvien, sempre són més irregulars, no puc preveure-les. Na Bimba tampoc degué poder preveure que es moriria. Comença la línia. Acaba la línia.

A la porta del centre de salut em trob na Cristina que surt d’un intent de veure el pediatra, “fa dues vegades ja que vénc i no hi ha manera! Ara m’han donat hora per dia 30, però es nin és avui que està malalt!”. Contribuesc a la seva crítica aportant dades empíriques de la merda en què s’ha convertit la seguretat social. Ens acomiadam i obro la porta decidida, són les 11:30 i tenc hora amb la ginecòloga.

Amb na Cati ens coneixem bé en ambdós àmbits professionals, el seu i el meu, per això, hi tenc la suficient confiança per demanar-li “arrib tardíssim?” mentre pujo la rampa acceleradament. La seva resposta és sempre la mateixa: “A qui véns a veure?”, com la meva reacció: torn enrere fins a la recepció adonant-me que no sé cap a on vaig.

Asseguda sobre aquell banc de plàstic blanc, blanc ala de mosca, em sorprenc mirant un paperet que algú ha deixat allà damunt per accident: “Llimones, pebre bo, safrà, arròs bomba, colacao, llenties pardina, yatemok… (tatxat) yatekomo, domàtigues de ramellet”. Què estrany… (em dic irònicament), una llista de la compra en una sala d’espera d’una ginecòloga.

De cop, com sortida del no-res, se’m planta al davant una dona d’una trentena d’anys que em demana “nombre?!”. Em costa sortir de la meva abstracció, però reaccion dient “Maria”; “María qué más?” borda, “Garí”, dic jo, intentant no quedar-me enrere. Obri la gran porta que tenc davant i desapareix. Si no hagués estat que duia la típica bata blanca de sanitària, no hauria pensat mai que estava treballant allà: el quilo i mig de maquillatge sobre els ulls no m’acaba de donar sensació d’higiene total…

“Puedes pasar”. Ni “María” ni hòsties en vinagre. El crit ressona a la sala d’espera i em don per al·ludida (no hi ha ningú més, aquí, que esperi). Empenc la gran porta que l’al·lota maquillada ha deixat entornada i accedesc a l’inici d’una sala llarga encetant la meva intervenció amb un “hola!” prou enèrgic com per esser respost. Vana il·lusió.

“Edad?” em demana promptament un jove que, si fa no fa, em fa l’aspecte que comparteix edat amb mi. “Eeeehm… vint-i-vuit” responc. “Veintiuno?”. “No, veintiocho”. Queda clar que el català no és la llengua vehicular de la conversa. Arribats a l’apartat ‘intervencions’, el senyor metge es digna a dirigir-me la mirada mentre pronuncia un concepte tècnic que, evidentment, som incapaç de recordar. Els meus ulls es dilaten seguint el compàs de la meva espatlla dreta, gest que confirma que no en tenc ni punyetera idea si es diu així o aixà. El senyor metge fa una mitja rialla confirmadora del que esperava: ni jo sabia com es deia el que m’havien fet anys enrere.

“Te rajaron o te agujerearon?”. Tanc els ulls una mil·lèsima de segon en la qual el meu cervell processa l’ordinarietat de la pregunta. “Laparoscòpia”, pronuncii, acompanyant la paraula amb una abaixada de pipelles que deixa entreveure la poca gràcia que m’ha fet. “Eres la primera chica que me pronuncia bien esta palabra”. Lleugera obertura de la boca que no puc dissimular. Ara m’ha començat a matar. La infermera rascaygana, que no treu el rímel de damunt al seu apuesto caballero, li dedica una mirada còmplice acompanyada de la rialleta de rigor per confirmar-li que ell té el poder, nosaltres simplement som súbdites.

 “Com deu haver vengut a parar aquí aquest senyorito andalús? I per què no hi ha aquella al·lota tan simpàtica de l’altra vegada? em deman a mi mateixa mentre m’apuj el costat esquerre de la camiseta, on hi tenc una piga que, segons la ginecòloga que em va operar, m’he de fer revisar cada tant. “En serio? Tu sabes dónde estás?” Rialleta còmplice de la damisel·la policromada. “Peg una cossa al biombo i me’n vaig?”, pens. Opt per un “no te equivoques, yo no soy nada hipocondríaca: de hecho, no me gusta nada estar ahora aquí” (zasca!). La comadrona me derivó porque al palpar dijo que notava un nódulo”. “Ya…”, diu deixant escapar un mínim de comprensió dels seus porus. “Pero esto que tienes aquí (agafant-me un tros de pell) es piel, por lo tanto, tienes que ir al dermatólogo, que es el especialista de la piel, no al ginecólogo”. Primera lliçó de Barrio Sésamo conclosa. Palpament nul. Ja t’arreglaràs.

Tornam, tots tres evidentment (encara ara em deman què hi feia aquella dona allà), a l’escriptori. No ens asseiem, no ho permeten, tot i que a la sala d’espera no hi ha ningú més. Mentre m’acompanyen a la porta, li deman si hi ha dermatòlegs a la seguretat social (som filla de funcionària i, per tant, nova en tot aquest sistema). Es veu que deix veure el meu descontentament envers aquell mal professional, ja que se m’acosta excessivament i em posa les mans sobre les espatlles en un intent ultrafallit de crear una atmosfera amistosa: “Claro que hay”, diu amb un cert aire condescendent. N’estic farta. “Alergólogos no hay” li dic fermament. “Pero los alergólogos son especialistas”. “Y los dermatólogos no?”. S’ha ficat dins un jardí del qual no en sap sortir. “Bueno, tu tienes que ir al dermatólogo porque los lunares son un problema de la dermis, de la piel” (ges classe de grec exprés!). Obre la porta, puta calle. Su majestad ha hablado. I tu, te calles, súbdita ignorant! No val sentir res d’estrany, no val agafar-se les coses a pit: el sistema va així, no siguis exagerada Marieta… Acaba la línia.

 

 

 

 

 

Digues la teva!