Fa poc més de sis anys, Mallorca no era per a mi altra cosa que un paratge més aviat desconegut i exòtic, un indret tant proper com remot que en el meu imaginari no evocava gaire més que platja, ensaïmades, sobrassada i vocals neutres dislocades, a banda de l’heroi gairebé homèric anomenat Rafael Nadal. Ja abans havia trepitjat dues vegades terra insular, tot girant l’esquena desdenyosament, barceloní com sóc, a l’illa que sense moure’m de la meva ciutat, enfilat al cim del Tibidabo, puc veure en dies de cel net.

***

Amb prou feines acabo de lligar-me el cinturó de seguretat quan l’avió ja aterra, i certament, penso, trigo més en creuar Barcelona en cotxe un dijous a les vuit del vespre. Sóc, efectivament, a l’Aeroport de Son Sant Joan i no hi he arribat sol. Un bon amic mallorquí m’hi ha dut –qui coi, si no?–, a mi i al seu grup de rock, del que formo part com a pianista.

Terra de Tomeus i de Margalides, un dels primers, el més entranyable de tots, ens recull en una atrotinada furgoneta blanca que –avui ho puc ben dir– d’ençà d’aquest moment es convertirà en discret testimoni inanimat de bona part de les meves vivències mallorquines. Dins la furgoneta, travessem el vast terreny aeroportuari enmig d’una insòlita congregació d’antics molins de vent com no he vist mai i especulo amb el títol d’un possible capítol mallorquí d’El Quijote descartat per Cervantes a darrera hora: De cómo Sancho se vió en la obligación de sazonar con haloperidol el “frit de matances” que sirvieron a su señor don Quijote en una hacienda de Mallorca, con otros sabrosos sucesos. D’altra banda, aquests molins vells i en desús són el primer indici d’allò que començo a percebre i que més tard confirmaré com una mena de temps aturat o alternatiu propi de l’illa.

Deixem enrere l’aeroport i ens incorporem a una artèria de ciment i asfalt de dos carrils per sentit, drecera impúdica que connecta Palma amb Manacor i que rep el nom –propi d’un androide, com tots els noms de vies– de Ma-15. A través d’aquesta via ràpida i amb els monts més incipients de la Serra de Tramuntana allunyant-se a banda esquerra, fem un trau tan veloç com gairebé violent al serè paisatge mallorquí, i adverteixo que el velocímetre de la nostra furgoneta no funciona, no marca cap velocitat, talment com si l’atrafegat vehicle, avergonyit, es negués a registrar dades objectives de la ferida que perpetra sobre la superfície de l’illa. Algaida, el puig de Randa, Pina, Porreres, Montuïri… petits municipis, viles i indrets –dels que no en tinc més referència que la que en pugui tenir de Kalajoki, Ylivieska o Baños de Molgas– queden relegats a banda i banda de l’autopista mentre el nostre vehicle, només assossegat per successives rotondes, avança prest encara més enllà.

Finalment, apareix una indicació on hi puc llegir alguna cosa més que un topònim: Vilafranca de Bonany. En efecte, vilafranquer és el meu bon amic i amfitrió –a qui a partir d’ara anomenaré le docteur– i també l’entranyable Tomeu, i a Vilafranca hi pertany el nostre destí, però no anem pas al poble. Seguim el curs de la Ma-15 encara uns dos quilòmetres més i ara sí, un cartell ens anuncia la terra promesa i, un instant després, s’alça davant els nostres ulls: hem arribat al km 41, a la rotonda on la carretera de Petra interseca amb l’autopista. Hem arribat al nostre destí, hem arribat a Es Cruce.

Poc esperava jo que aquest restaurant, depositari d’un nom que en la seva sòbria eloqüència pot prescindir de tot cognom, seria l’espiell des d’on hauria o, si més no, tindria la impressió de veure Mallorca tota. Abans, però, aparcada la furgoneta, i amb els peus novament a terra ferma, només hauria d’esperar que el nostre amfitrió, le docteur, ens hi fes entrar a mi i a la resta per alguna de les portes.

 

Digues la teva!