Ses matances són una de les tradicions que probablement no haurà evolucionat gens en centenars d’anys d’història. Són moltes les famílies que encara fan les matances: uns engreixen el porc ells, d’altres comanen el porc al pagès perquè els l’engreixi ell.

img_4594

Avui dia ens costa imaginar unes matances per assegurar el rebost de tot l’any. Ara tenim supermercats, carnisseries, peixateries, etc. que ens proveeixen tot l’any. Abans un porc proveïa a tota una família quan eren temps de rusca.

Parlar de les matances és parlar del seu producte estrella: la sobrassada, coneguda diria jo per tot l’Estat i gran part d’Europa com a aliment típic de Mallorca. I no és per manco, ni perquè jo sigui mallorquina d’arrel i em consideri també una mica matancera, però la realitat és aquesta: la sobrassada és molt bona!

img_4595

Aquesta mescla de carn, xulla, sal, espècies i pebre vermell fa que aquest embotit faci embogir a més d’un. A ca meva, i crec que a moltes altres cases de Vilafranca i Mallorca en general, la sobrassada i els seus familiars (botifarrons, camaiots, llonganisses, etc.) han estat i encara són el berenar estel·lar de molts dies. Qui no ha passat gust després de venir de prendre un bany a s’Illot, d’arribar a casa i, encara amb els banyadors mig banyats, tallar un bon tros de pa i escampar aquella sobrassada mig fusa, que desprèn aquell suquet amb un aroma i gust excepcionals?

Crec que la perpetuïtat i la conservació de les matances ha esdevingut una senya d’identitat rural mallorquina, que ha passat de pares a fills. A ca nostra per exemple, abans a cals padrins i ara a cals meus tios, eren i són una festa de retrobament familiar i d’amics. Tots i cada un tenen el seu paper definit. No fa falta demanar-ho, tots ho duim gravat dins els nostres gens.

Sa madona, que ja està desperta des de les sis del matí, organitza tot l’entramat de gent i respon a cinquanta preguntes a la vegada: “Margalida, on tens els pedaços?” “Margalida, començam ja a coure sa sang?” “Margalida, avui faig falta an es budells o me pos a pelar ses patates?”. Així i tot, sa madona té humor per fer dues caramboles i esclafir amb aquelles rialles que fa riure a tot l’exèrcit de dones que l’envolten.

img_4597

L’amo, que el dia abans amb un raget de pena, veu com l’animal ja el coneix i va cap a ell tot content, i pensa que demà la soll estarà buida. Però li dóna el seu menjar preferit, no massa, però creu just donar-li el seu millor àpat per retre-li homenatge, el darrer que guadirà en vida, com el pres condemnat a mort quan demana la seva voluntat.

L’amo se’n va pensatiu, però en poques hores haurà acabat tot. L’endemà ben dematí, ell amb el matador si no és ell mateix, i tot un seguit d’homes que l’acompanyen, agafaran l’animal i li clavaran l’acorador al coll. Aquesta eina només està reservada als més experts, per no fer patir l’animal. I així, de ben matí, comença el ritual de cada any….

Per acabar, no puc evitar recordar uns fragments de la sublim obra de Toni Gomila  Acorar, que reflecteix a la perfecció totes aquestes vivències:

img_4598

“[…] Arriba decidit, amb posat de John Wayne, un pèl eixancat per les catiusques, i un altre pèl per compensar sa força amb sa que aguanta el senalló, autèntica caixa de Pandora d’es ritual que s’acosta, on només guaita es mànec d’una impúdica destral: ceptre de Rei!”

“[…] i s’animal surt , tranquil, de cara, segur de la seva funció.”

“ […]sa violència genera violència , i es respecte obediència.”

Digues la teva!