Asseguda a una taula d’un bar qualsevol, és comú sentir converses sobre l’estat anímic d’un mateix o, encara més sovint, sobre els altres. Expressions com “estic deprimit, ansiós; el que tens són nervis; em sent angoixat, etc.” són habituals i les feim servir sense a vegades aturar-mos a pensar què és el que volem dir. Donam per fet que s’acaben diluint, emocions a65071ad29daacd6cb7e293e7eea5261que vénen i se’n van sense que les haguem de treballar. Però sempre tornen… no és vera? Solen formar part de nosaltres mateixos, de com assumim una tasca, una relació personal o un moment vital.

A la depressió, trastorn afectiu estrella de la sanitat pública, es dediquen 10.753 milions d’euros anualment des de l’Estat Espanyol (només per darrere de les demències, de les quals parlarem en propers articles). Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) afecta uns 350 milions de persones en tot el món. Recordem que la incidència és major a Occident on les necessitats bàsiques solen estar cobertes i el diagnòstic és més fiable.

Però, sabem en què consisteix la depressió? És un estat anímic baix, de tristesa i desànim que pot bé ser puntual (a partir d’algun esdeveniment vital o etapa), cíclic, o bé convertir-se en un trastorn crònic. Els factors de risc es calculen segons el sexe (dones, per la seva predisposició a expressar l’emoció), edat (adulta, entre els 22 i els 44 anys), antecedents familiars (per aprenentatge), recursos personals i tipus de personalitat.

Els símptomes poden situar-se a molts nivells de gravetat però els més comuns solen ser: desesperança, malestar psicològic (sofriment), nivells alts d’ansietat, dificultat de concentració, falta d’energia, insomni, pèrdua o not-0000000108_la-depressio-en-la-tercera-edataugment de la gana. Fet que no significa que per presentar-ne algun, estiguem patint un episodi depressiu; si aquest ens suposa una interferència en el nostre dia a dia, ens haurem de replantejar acudir a consulta o demanar ajuda als amics i familiars propers; la por a la medicació o a ser identificats com a dèbils sol ser causa de no demanar una empenta, però sempre és en nosaltres la decisió de com manejar la situació.

Quan estam malalts anam directes al metge, quan tenim una contractura anam al fisioterapeuta o a l’osteòpata,… Però, quan no ens trobam bé emocionalment, durant un llarg període, anam al psicòleg? Queda feina per fer, deixar que el trastorn agafi el poder i es vagi repetint no és una bona idea. De seguida que notem sofriment interior o la gent que ens envolta ens ho comuniqui, podem demanar ajuda i un cop de mà. En podem sortir!


Vos convidam de nou a fer preguntes al consultori de Marsoc (consultorimarsoc@gmail.com), on podeu enviar les vostres consultes sobre la depressió, també mitjançant els comentaris en aquest article. “Heu patit depressió? Coneixeu algú que n’hagi patit? Com n’heu sortit?” I totes les aportacions que desitgeu fer!

2 COMENTARIS
  1. Vaig començar a prendre antidepressius i anar al psiquiatre amb 17 anys.
    Ara començ a deixar la medicació però sé que el camí és llarg.
    És vera qhe tengut depressió per fets q han marcat la meva vida…però el problema ha estat i és el meu caràcter. No sé que et pugui dir més o més ben dit, podria escriure fols i fols.
    Durant tots aquets anys he anat aprenent moltes coses…sempre per envant, sempre…amics pocs i que cadascú ha de mirar per ell.
    Grà6 x escoltar i no fer públic el meu testimoni. Em feia ganrs escriure perquè quan veig la paraula “depressió”, veig a una companyera de viatge

Digues la teva!