La fotografia també és art, i si no, que li demanin a en Gerardo Sanz, un dels pocs fotògrafs especialitzats en arts escèniques de l’estat espanyol. D’aquí que la seva presència a la FIET com a fotògraf oficial fos, per tant, indispensable.

 

20161015_122645

Gerardo Sanz, a l’esquerra de la fotografia, cobrint la primera sortida dels Taxeks de Celrà a la FIET 2016

 

En pocs minuts de parlar amb en Gerardo, ens adonam que ens trobam davant de la figura d’un artista que es nodreix de l’art, que hi creu i que pretén escampar-lo per tot allà on li sigui possible. D’aquí que, en aquesta edició, hagi estat també encarregat de dur a terme la conferència “La imatge del teatre: l’art que neix de l’art”.

El fotògraf val·lisoletà és també una persona propera i coherent. I així ho demostra en aquesta entrevista fent-nos, sense que gairebé ens adonem, tota una reflexió sobre la seva manera d’entendre les arts escèniques, a partir de les pròpies experiències personals. I és que l’art, per a ell, és això: és emoció comuna, de tots, feta, d’alguna manera, per i per al públic; la FIET, per tant, és el seu hàbitat natural.

 

gsf_151016_060

Fotografia de G. Sanz (FIET 2016)

 

El teu és un ofici singular; ens podries explicar una mica a què et dediques? Com és el teu ofici?

El meu ofici és el de fotògraf d’arts escèniques. Faig fotografies de teatre, dansa i arts escèniques en general. Per això, principalment cobreixo festivals i fires, i també treballo per a companyies. Cobreixo també la programació de dos teatres a Valladolid: la del Teatro Calderón i la del Lava.

14690832_10209496869771757_1085140219092527600_n

Fotografia de G. Sanz (FIET 2016)

D’on sorgeix aquesta vocació? Per què vas especialitzar-te en arts escèniques?

Va sorgir una mica per casualitat… Jo abans em dedicava a la fotografia industrial i a la publicitat, però un dia de febrer em vaig creuar amb un espectacle de carrer; jo, que no sabia ni que hi hagués programació de carrer a Valladolid, vaig topar-me amb un espectacle molt cridaner… Iris, el protagonista, representava un boig que anava amb un cotxet que havia dissenyat ell mateix. Era una imatge molt potent perquè també feia una acció dret. Bé, vaig tornar a casa a cercar les càmeres i vaig
tornar al mateix lloc a l’hora que començava la segona funció. Vaig assistir a tota la funció, que va durar una hora i vint minuts, i no vaig fer ni una sola foto; se’m va oblidar… Em va agradar tant l’obra que no vaig pensar a fer cap foto!

A partir d’això, el dia següent vaig començar un reportatge sobre arts de carrer. I és que des d’aquella experiència a mi em van començar a venir tota una sèrie de dubtes sobre què era el teatre de carrer. Les respostes que sentia no em quadraven: “aquesta gent que actua al carrer són els que no poden entrar a un teatre a actuar”. Per això, vaig començar a investigar. El teatre de carrer en aquell moment no estava com està ara, la gent no sabia de què anava.

 

gsf_141016_041-2

Fotografia de G. Sanz (FIET 2016)

 

Quants anys fa que et dediques a la fotografia d’arts escèniques?

Vint anys més o manco. Vaig començar l’any 1996. I a partir d’això vaig començar aquest reportatge de carrer que em va permetre viatjar per festivals europeus. Feia jo les entrevistes, les fotos… Vaig entrevistar fins i tot a aquest home, a n’Iris, que m’acollonava perquè tenia una imatge molt potent i segura, era un tio molt alt i em va ser difícil decidir-me! A la resta d’artistes els vaig entrevistar sense cap problema, però per entrevistar-lo a ell, l’últim dia, vaig haver de perdre la por. Després vàrem anar junts a veure espectacles i ens vàrem fer molt amics; ara tenim molt bona relació.

Aquest home va ser el vincle entre tu i la fotografia d’arts escèniques…

Sí i, a més, ell ho sap. El primer llibre que vaig editar, que anava sobre els primers vuit anys de fer aquesta feina, li vaig dedicar perquè ell n’és el culpable; ell és culpable d’haver-me canviat la vida, literalment. Abans, era una altra cosa que no tenia res a veure: tenia el meu estudi, era molt tècnic tot, més rentable també.

gsf_141016_158

Fotografia de G. Sanz (FIET 2016)

 

És més rentable la fotografia industrial que la d’arts escèniques?

Sí. En general, sí. Bé, també és que ara estic passant per un moment fotut perquè he estat una temporada llarga de baixa. Però sí, en general era més rentable: jo pitjava el disparador i me’n queien vint-i-cinc mil. I que era un altre rotllo: jo treballava molt amb unes fàbriques de mobiliari urbà, els cridava el dia abans i els deia el que necessitava (un camió, tres operaris, prototips de faroles…), al dia següent arribava a la fàbrica i ja ho tenia tot preparat; eren molts doblers. I ara em contracta una companyia i, joder, és l’hòstia perquè et diuen “assaig a les deu!”; a les deu? Jo ja hi vaig a la una per haver d’esperar només dues o tres hores! És un altre rotllo; és tot més familiar, però en el sentit econòmic no té res a veure.

 

14650558_10209496867971712_981762992464081795_n

Fotografia de G. Sanz (FIET 2016)

 

La fotografia artística, centrada en les arts escèniques, és el que ha omplert la teva vida…

Sí, totalment. El tema és que a mi m’agrada molt el teatre i, sobretot, la dansa, em torna boig. L’espectacle d’ara [referint-se a l’espectacle de cloenda, El Principito] no era gaire cosa, però em feia unes ganes… El que té la dansa és que t’embolica si entres; i no em refereixo a entrar emocionalment, (home, si t’emociona, millor!), sinó que s’ha d’entrar en el ritme, en tot el moviment i anticipar-te; t’has d’anticipar perquè si no, no pilles res de res. Llavors, quan entres, joder, és… A mi m’ho ha dit molta gent! Sobretot en el contemporani: sembla que vas ballant amb ells. Has d’empatitzar amb l’espectacle. No s’ha d’entendre, jo no entenc mai una peça perquè és molt difícil, s’ha d’entrar. Jo sé les sensacions que m’han arribat i és el que em serveix.

 

Existeix un vincle entre emoció i qualitat fotogràfica?

En mi, sí. Hi ha vegades que dic que sóc mal professional perquè hi ha molta diferència entre la feina que m’agrada i la que no.

 

És diferent aquest vincle en la fotografia industrial?

Sí. A mi allò no m’emocionava. Era un repte tècnic, però a mi m’agrada resoldre problemes. Aconseguir fer una foto d’una lluminària circular d’alumini que és un mirall sense que se’t vegi és una passada! No saps el que has d’estudiar per fer això! Sobretot abans, ara hi ha tècniques més modernes, amb esprais, que no aconsegueixen la mateixa textura, però vaja; quan vaig començar, era molt complicat. Però també m’avorria quan ho dominava. Aquí no, aquí és un repte constant: treballes amb les pitjors condicions.

 

En diverses entrevistes afirmes que la funció teatral és, per a tu, una espècie de ritu sacre, per això, a vegades no t’atreveixes a disparar per no interferir de cap manera en l’espectacle…

Sí, això és fonamental. A mi, en la professió, se’m coneix per això, i per això sóc allà perquè si hagués anat dando el cante per tot, no m’haguessin deixat entrar enlloc. Hi ha sales, com a Madrid, La Cuarta Pared, o una altra a Donosti, que allà no hi entra ni Déu, i jo no tenc cap problema per treballar-hi; em coneixen, em veuen als festivals i saben que a mi no se’m veurà. Jo sóc bel·ligerant amb això més que les companyies. De fet, he tingut esbroncades dures amb directors de companyia. Una vegada vaig discutir-me amb una directora perquè havia col·locat tot un dispositiu de mitjans de comunicació (càmeres de televisió, principalment) obstaculitzant la visió al públic. Alguns dels periodistes, en veure’m, com que ja em coneixien, varen partir, però en varen quedar dos que no es volien moure. Vaig parlar amb la directora, inexperta en la dinàmica dels festivals, i vaig fer-la aterrar dient-li: “aquest és el respecte que deus al teu públic?”. I és que si tant es vol, es pot organitzar un passi exclusiu per als mitjans. Ara bé, un actor es deu al seu públic, no hi ha volta de fulla.

14731372_10209496867691705_7035073940892551699_n

Fotografia de G. Sanz (FIET 2016)

I el fotògraf, també es deu al públic? És a dir, és el públic un element clau per a la captura d’imatges?

No, en el meu cas no. Treballo perquè m’agrada, per a mi, perquè em diverteix i em satisfà. En un llibre d’un catedràtic del grup Lepanto de teatre, Enrique Gavilán, deia tot el contrari i, a més, li vaig dir que no és el meu cas per res: la necessitat de transmetre la pròpia experiència al públic… Jo no necessito transmetre res. No dic que estigui bé precisament. L’única necessitat que tenc és la d’alimentar-me d’això perquè sempre he estat un cercador, m’agrada emocionar-me amb les coses. No ho faig, ni tan sols, per mostrar les fotos encara que sempre agrada que et diguin “joder, és una foto collonuda”, però no ho faig per això, de cap manera.

 

Des de quina perspectiva et sents més còmode disparant?

És que còmode… joder… En el teatre… Me cag en la mar… Jo disparo sempre des del pati de butaques, m’agrada tenir el punt de vista del públic. Com treballo per a companyies, si que és cert que hi ha vegades que pujo a l’escenari i em moc per allà. Em fa un respecte de l’hòstia, encara que no hi hagi públic, perquè per a mi és quelcom sagrat. No sóc creient ni res, però a l’espai escènic li tenc molt respecte perquè em sembla tan màgic… I encara que sigui un assaig, no em sento còmode estant allà entre els actors; jo crec que una obra es fa per al públic i crec que el més adient és que el punt de vista sigui aquest.

14642436_10209496871011788_2180795320385844614_n

Fotografia de G. Sanz (FIET 2016)

Què representa per a tu la FIET?

Una fira molt, molt especial, però molt. A mi, l’any passat, em va fer embogir perquè és tan emocional i et sents tan ben acollit que… Jo, la veritat, no sé perquè, però sempre em sent molt ben acollit en quasi tots els llocs. Si que és veritat que hi ha hagut fires en què ja no hi treballo; bé, una en concret: la de Castella i Lleó, a sobre! Era quelcom molt hermètic organitzat per un capellà.

 

Des de quan véns?

Des de l’any passat. N’havia sentit a parlar a algunes companyies com Nuevo Teloncillo, que precisament són de Valladolid i potser els hagueu vist per aquí. És una companyia que és premi nacional de teatre, d’aquests que dóna el rei, imagina’t! La directora, Ana, em va parlar molt bé de la FIET i jo tenia moltes ganes de venir-hi. I de sobte, no sé com va sorgir… Per na Rosa de la companyia La Rous, un altre premi nacional també. És que l’any passat es reuniren aquí quatre premis nacionals de teatre infantil, no et creguis tu que això sigui…! Idò em va cridar na Rosa i em va dir que estrenava a la FIET, jo vaig dir-li “de puta mare”! Però al final no vaig venir com a fotògraf de la companyia La Rous, sinó que vaig venir com a fotògraf contractat de la fira. I va ser una passada. És que això és molt especial.

 

Per què?

Perquè sí. Perquè vas pel carrer i et saluden. I això no només ho penso jo, és que tothom diu el mateix. Veus la feinada de l’equip, és que ho treuen a pulmó! Jo això no ho veig enlloc… L’ambient que es crea aquí…

L’any passat vaig insistir en una idea quan vaig poder robar una estona a alguns organitzadors per parlar: això s’ha de vendre bé perquè el que es crea aquí no es veu per enlloc. Jo treballo a fires de molt de pressupost i són alienes a la resta de la ciutat. Els ciutadans no participen, ni se n’assabenten. El festival FÁCIL de Salamanca, sense anar més enfora, un festival amb una burrada de pressupost, que ha anat decaient: els teatres eren buits, no ho sabien vendre, la gent no s’implicava. Als polítics els feia vergonya haver invertit tants diners allà per res, fins al punt que ficaven els propis xofers perquè fessin bulto. Aquí és tot el contrari.

 

Creus que aquí la gent és conscient del que és la FIET?

Sí, jo crec que sí. Basta veure les famílies que vénen el cap de setmana amb el nins, de Palma i dels pobles del voltant. Hi ha una cridada que és important. I hi ha, sobretot, una resposta que val molt.

És que programar per programar… Arriba el conseller de torn i diu “jo m’he de gastar tant en cultura”… I hi ha molts de programadors, polítics, etc. que quan ho tenen ja fet, els és igual la resta; que hi vagi gent, que sigui millor o pitjor, és igual, ja està fet. Després mostren xifres que són mentides, però els és igual. I aquí no passa. Aquí hi ha molta vida.

 

14670810_10209496869171742_5680953645139740885_n

Fotografia de G. Sanz (FIET 2016)

 

I quina seria la fórmula d’una bona fira o festival?

La clau és el públic, sempre. Això es fa per a la gent, es programa per al públic. Sí que un fira és un mercat, al cap i a la fi, no és un festival, però la base és el públic. Sí, que les companyies arribin i venguin. Potser, però, el fet que no venguin gaires programadors de fora és un aspecte millorable de la FIET com a fira; això podria ser un festival perfectament.

 

Quina diferència hi ha entre una fira i un festival?

Una fira és un mercat i un festival és una exhibició d’espectacles. Tu et muntes un festival amb la finalitat de satisfer el públic i ja està. Les companyies arriben, cobren el seu catxé i fora. I cobren el catxé sencer, a les fires no; ells cobren un percentatge perquè vénen a vendre, per això, han de pagar un peatge també.

 

 Quins projectes de futur tens?

Ara faré una retrospectiva dels vint anys en l’ofici. I estic començant ja. Serà una exposició grossa, la vull armar! Serà audiovisual, vull fer una performance amb algú i, a més del que s’exhibeixi durant el dia, hi haurà accions de mitja hora que es faran potser tres o quatre vegades durant el dia. Vull que sigui molt dinàmica. L’última que vaig muntar va ser Foto, Escoba y Cola, i hi va haver fotògrafs que em deien “es fa amb vinils, no amb folis”… Això vol dir que no han entès res! Cerques que els ciutadans participin manipulant els materials, no cerques la perfecció tècnica. Cerc una mica això, sortir-me una mica dels marges. Ja en si surto de la norma perquè quan fas una exposició d’arts escèniques és inevitable; pretens exposar a festivals de teatre, que és el seu hàbitat natural, i així ja trenques una mica els esquemes. I hi ha hagut llocs, com a La Casa de la Fotografia, a Oporto, on exposicions meves han funcionat molt bé.

 

gsf_151016_348

Fotografia de G. Sanz (FIET 2016)

Digues la teva!