septembre-2El primer ruixat de l’estiu va ser dissabte dia 10 de setembre; les línies que vénen a continuació pretenen ser un petit homenatge a aquests dos litres d’aigua per metre quadrat que caigueren i a tot allò que el lector hi vulgui llegir.

 

“[…] miro como te vas adentrando en la niebla y empiezo a recordarte.”         

                           Mario Benedetti (‘La culpa es de uno’)

Avui ha fet el primer ruixat de l’estiu, que ja s’acaba. L’aigua ha banyat la terra seca, les herbes mortes i l’asfalt calent dels camins de foravila. Les olors que havien hivernat durant l’estiu s’han despertat i omplen l’aire que m’envolta. El sol ja ha tornat sortir i abans que acabi l’horabaixa haurà eixugat el poble que ara veig des dels afores. La llum inunda les garrigues banyades i les gotes d’aigua pareixen tornar de plata fosa. Ara és aigua… Ara és plata… Ara aigua… Ara plata… El món canvia a cada passa; ben segur que, si no haguéssim de ser tan intel·ligents, si no haguéssim de classificar-ho tot, coses d’aquestes ens pareixerien màgia. Les muntanyes, un tros enfora, tenen un color gris clar, com si no fossin del tot vera.

És tant de setembre el paisatge, tan nostàlgic; gris i lluminós alhora, a mig camí entre l’estiu i l’hivern, entre les vacances i els horaris. A mig camí entre la mar i el poble perquè encara fa el temps per anar a la platja, però ja no és del tot el temps d’anar-hi. Vaig llegir que el setembre és el dilluns de l’any. I té sentit si ho penses. L’estiu és el cap de setmana que tothom desitja, setembre el dilluns i la resta de l’any a fer feina. A fer feina i esperar el cap de setmana següent, pensant què farem, on anirem, com de bé ho aprofitarem, aquesta vegada sí. I després arriba, passa com un alè i ja ets al setembre, i ja ha plogut, per molt que ho neguis i vagis a la platja, per molt que segueixis anant de festa, comentant la calor i escoltant música verbenera. L’estiu s’acaba, una altra vegada. Potser, en el fons, et fa un poc de ganes i enyores amb discreció l’hivern. Una poetessa va dir que la rutina és com un terrari, una gàbia de vidre, amb terra neta i climatitzada; un lloc segur i monòton on passar els dies sense fred.

Ja he entrat al poble. He deixat enrere uns hivernacles on creixien les flors que decoraran les cases durant els dinars de Nadal i les làpides del cementiri el dia de Tots Sants. Mentre els caragols surten de les escletxes, la tercera edat que ahir estava a la fresca, avui, amb l’aigua, s’ha amagat dins les cases o a les portasses. Algunes estàn obertes i, a dins, seuen, pelen ametlles i deixen córrer el temps amb una calma que jo, com a jove, no entenc. De les persianes tancades m’arriben trossos de converses, música i, en una, olor de colònia; fragments de vida que s’escapen de les cases que la contenen. Un ca lladra d’imprevist i m’espanta. Des del cementiri es veu una posta de sol preciosa, com totes.

Pens en l’estiu que estic deixant enrere. Ha estat bé, molt bé. Podria fer-me un collar de bons moments, com els collars de macarrons que feia a la guarderia. No em sap greu, en el fons, que acabi. El temps passa, la vida passa, i bastant aviat pel que es veu. Però alhora, quan pens en fa dos mesos, el dia que vaig començar les vacances, em pareix que fa anys, que estic molt lluny d’aquell “jo” que estudiava mort de son per uns exàmens que ja són història. Paradoxa se’n diu. Blanc i negre a la vegada, i els dos igual de certs. Si la vida és llarga o curta, no sabria dir-ho. El que sí que és cert és que té milers de fotogrames, milers d’escenes que conformen la nostra pel·lícula.

No estic d’acord amb els que es passen la setmana esperant el divendres, ni els que es passen l’any esperant l’estiu. Clar que hi ha coses més fàcils de disfrutar que altres, però no tot és plaer tampoc. O, en tot cas, hi ha plaers menys estiuencs. Un dilluns de pluja, la nostàlgia de final d’estiu. Aturar-se enmig de la jornada i poder pensar “ostres, que som aquí”.

Ara fa fosca i s’han encès els llums d’una atracció que hi ha al parc. Ja han acabat les festes, però pareix que a l’home tant li fa, té música de discoteca i crida “wow” pels altaveus. No crec que vulgui dir res, però ho repeteix amb insistència. En poc temps els nins s’acosten i fan pinya al voltant de les llums, com ho fan els papallons al voltant de les làmpades. Esperen el seu torn, riuen i ho passen bé en una atracció que ja és la darrera que queda, que aviat se’n anirà, fins l’any que ve. Com l’estiu, com el temps.

Fotografia: Samuel Wesley

Digues la teva!