El final de les festes comença amb el correfoc, un espectacle de llum, cares de l’inframón i imprudències; des d’aquí voldria felicitar als dimonis que tengueren la idea d’apuntar al públic de les voravies amb els coets. Moltes gràcies, de veres, els que anàvem amb roba d’estiu ho vàrem disfrutar moltíssim. Distància de seguretat? Públic que no es vol ficar dins el correfoc? Pel que es veu, ni idea. Però és igual, els carrers s’omplen de fum i l’olor de pólvora s’escampa com els ritmes sòrdids de la batucada.

Quan em cans de despotricar del dimoni que m’ha cremat els calçons nous, que són de marca blanca i color verd, un verd preciós, vaig a córrer al davant de tot, perquè això d’estar en perill té la seva gràcia i, tanmateix, els calçons ja estan malferits. L’adrenalina puja en sentir el renou de la roda dels Boiets de Foc; és un renou bastant inquietant, com de tren que descarrila, o com si una mà amb ungles de ferro rapinyés l’empedrat dels carrers. Al crit de “que vénen! que vénen!” partim a córrer amb la mort als talons (l’exageració, com l’heroisme, ha fet costat a l’home des que tenim memòria).

La comitiva acaba a la Plaça de l’Ajuntament; al centre els dimonis fan bulla amb la gent que es fica a ballar amb ells, davall paraigües fets d’espires i, als costats, els observadors de l’espectacle. Un dimoni exhala foc per la boca, alguns joves començam a beure (i alguns adults ja han començat al sopar, fa una estona) i, amb la traca final, la festa del foc acaba, donant peu a l’inici de la festa de l’aigua.

S’ha de dir que el canvi no és brusc: lentament els petards, en un simple procés d’abreviació, es converteixen en “petas” que perfumen el parc i ocupen amb l’olor d’herba la vacant buida que havia deixat l’olor de pólvora, ara ja perduda en la nit, una nit fresca per ser d’estiu.

L’inici de Sa Revolta es difícil de definir. Si el situam quan es comença a tirar aigua des de Ca’s Senyoret, aleshores comença devers les tres; en aquest cas hi ha un buit de temps que s’omple com molts altres buits actuals; amb una acció unànime i universal. No la diré per no ser massa directe, però comença per la lletra “beure”. Cadascú que s’ho imagini. És curiós perquè, quan més es buida la teva botella, menys buida i absurda et pareix la festa. De fet, si hi ha sort i no ets molt fredoler, t’ho pots arribar a passar bé i tot.

Els carrers pròxims a la carretera acullen el botellot dels més refinats, que prefereixen començar la festa amb tranquil·litat. Entre els cotxes, arrecerada de la llum de les faroles, la gent s’estima i satisfà, també, altres necessitats corporals.

Quan surten els camions d’aigua ja vas suficientment malament com perquè et pareixi divertit que gent amb màscares de Pikachu (un pokémon… com un animal… És igual, no té importància) et tiri poalades d’aigua gelada. Camín darrere els camions; sona música revetlera i l’aigua bruta dels bassiots m’entra dins les sabates. A cada instant la multitud s’uneix en un cant tribal, un crit de festa i coratge, un tant salvatge, que diu: “uh!, ah!, uh!” i així successivament. Comencen unes poques persones i en qüestió de segons és tothom que ho canta, picant a l’aire amb les botelles i cantant cada vegada més ràpid. Realment hi ha moments en què pareixem una tropa de rebels, d’insurrectes, que marxen cap a la batalla. La imatge em commou, però crec que contra l’únic que lluitarem avui serà contra la ressaca.

Avançam lentament com devots en una processó de Pasqua i, després d’un llarg trajecte del qual no sabria dir gran cosa, acabam una altra vegada a la Plaça de l’Ajuntament. Allà toca algunes cançons una banda; no sé qui anima durant una estona al públic i, ràpidament, ens dissolem. Fa fred. Els més porucs se’n van a casa per por a una hipotèrmia. Nosaltres anam a l’epicentre de Sa Revolta, on havia començat tot; allà hi ha música forta, barra de bar i una aturadeta de menjar. Oh, el kebab de la matinada; hi ha per escriure un llibre. En aquestes condicions les emocions s’exageren sense ni que te n’adonis; el menjar que abans era “bo i ja està” ara és boníssim, excel·lent, exageradament bo, tan bo que quasi aniries al senyor de l’aturadeta a abraçar-lo i donar-li les gràcies per tot, a dir-li com de molt l’aprecies per aquest kebab tan únic que t’ha fet. Per sort, sempre hi ha un amic que va millor que tu i, al final, no ho fas.

Arribats a aquest punt del vespre, la societat es divideix entre els que han sabut aguantar bé la festa i els que no n’han sabut i per això els han d’aguantar. Ball una estona, és un gust. El cel ja es va aclarint per les voreres: aviat arribarà la matinada. A la barra, alguns obrers fan la primera cervesa abans d’anar a la feina. Jo faig la darrera i partim cap a casa. L’alba il·lumina la carretera, que és una estora grisa, banyada i coberta de botelles buides i tassons de plàstic. En un racó, algú vomita. Oneja la bandera de Sa Revolta. S’ha acabat la festa, ha estat…bé? Distreta sí, entretenguda potser, interessant si no pujam molt el llistó, però…bé? Com a botellot, una passada. Però, i si li llevàssim el beure, què en quedaria? Cadascú que imagini. Ha acabat de vomitar, ara escup, encara recolzat a la paret. Se’n va a casa a dormir la ressaca. Visca Sa Revolta! Visca la Beata! Visca Vilafranca! Feim festa, feim poble?

Imatge de Margalida Garí

Imatge de Margalida Garí

1 COMENTARI

Digues la teva!