Llums. Dissabte. 22:16. Vint-i-vuit persones sopant.

S’obre la porta del restaurant i entren cinc joves, tots ells homes, d’entre vint-i-cinc i trenta anys. Em sent incòmoda des del primer contacte visual amb un d’ells, sobretot. Em transmet falsa seguretat, però necessitat de control i, fins i tot, un punt de lascívia inquietant.

S’asseuen. Xerren fort. Comenten al meu cap la millora que representa el canvi de personal (no n’hi ha hagut cap, de canvi, simplement avui el meu company té lliure). Comentaris com la tenies ben amagada em fan sentir minúscula, però somric perquè som professional. Dins la cuina -una cuina amarada de fèmines- és una altra història: cap de nosaltres som activistes, però quan toca fer força comuna semblam La Pasionaria!

Torn a sortir. La barra es converteix en la meva trinxera i m’hi refugii tot el temps que puc.

És hora de retirar els plats de la tres. Hi ha un amic, són agradables. Agafar la comanda de les postres, la meva especialitat. Tot va molt bé, avui, ja que la llista és curta i el client no empra gaire temps per triar. Arrib al cap –Un cafè rebentat de terry, guapa. Amb carícia a la cama, de regal.

Arrib a la barra, confosa. Què ha passat? Se’m passen moltes idees pel cap. No som cap feminista militant, de fet, m’arrib a plantejar si no n’estic fent un gra massa…

Continua el servei.

El renou del rentaplats no deixa sentir bé què m’estan demanant exactament, per això, faig la corba habitual per sortir de darrera la barra. Not tres mirades furtives, clavades a les meves anques.

– Ha arribat l’hora de les postres! Diu el subjecte del principi.

– Voleu que us digui què hi ha?

I després de repetir tres vegades la llista de postres casolanes, a la pregunta ja sabeu què us fa ganes? La resposta no podia ser d’altre que un denigrant i primitiu Ai, si sabessis què me fa ganes…

S’acumulen les reflexions i la ràbia. No! No n’he fet un gra massa! A la cuina, bullen com les olles que tenen sobre els fogons. A la sala, però, tot continua el seu curs.

No serà aquest el veritable problema? En petit comitè totes som fortes i rebels, però a l’hora d’interferir en l’status quo ens cohibim. I jo la primera. No tot és queixar-se i manifestar-se, també cal modificar conductes i establir paràmetres de normalitat diferents als tradicionals, i això comença per un mateix.

I és, de fet, d’aquí que surt Micromasclismes: una petita rebel·lió personal fruit d’un vespre de feina prolífic; un granet d’arena per al canvi de mentalitat de la societat.

Digues la teva!