Desallotjament del campament d’Idomeni (foto extreta de www.elpais.com)

Des de dimarts, a les 6 del matí, el camp de refugiats d’Idomeni
(Grècia) està sent desallotjat amb un desplegament de 700 policies antidisturbis grecs. Segons el govern grec, els refugiats són evacuats cap a centres oficials (camps militars) situats al nord del país. En aquest mapa podreu veure on són aquests recintes i quines són les necessitats més urgents per a cada un d’ells. I, si us interessa ajudar de manera econòmica, ho podeu fer directament amb la quantitat que vulgueu a través de la campanya creada pels voluntaris d’Idomeni. A la página de Facebook ‘Apoyo al Refugiado’ (Mallorca) trobareu iniciatives dinàmiques d’ajuda per a les quals es necessiten voluntaris a nivell local (per exemple, per estampar camisetes i poder-ne extreure, de la seva venda, doblers per enviar als camps de refugiats).

Desallotjament del campament d’Idomeni (foto extreta de www.elpais.com)

Divendres passat el setge es va intensificar progressivament: les autoritats varen restringir l’entrada al camp dels voluntaris (només cinc de cada ONG), varen vetar l’accés de subministraments que arribassin sense factura (com la llet de fórmula
per a les criatures més petites o el carregament diari de 4000 plàtans que l’ONG Team Banana s’encarregava de fer arribar per als nins del camp o la llet) i, fins i tot, varen començar els talls d’aigua i electricitat. Des del dimarts, el repartiment d’aliments està aturat, tot i que al camp encara hi queda gent.

Des de Marsoc, hem volgut fer una xerradeta amb en Francesc Pol, un jove binissalemer que va ser voluntari, juntament amb altres del seu poble, durant uns dies al campament d’Idomeni al mes d’abril, per tal de tenir una perspectiva interna i objectiva alhora sobre el desmantellament del nucli fronterer.

E: Com es preveia el final des de dins del campament?

F. P: A veure, els punts de vista variaven. Per una banda, el dels refugiats. Cada família o cada persona tenia la seva història, la seva dosi d’esperança pròpia. Ara bé, tots tenien una idea comuna al cap: el problema s’havia de resoldre amb l’obertura imminent de la frontera. No podia ser d’altra manera. Fins i tot, un dia parlant amb un refugiat, em va arribar a fer veure la magnitud de la situació quan em va dir que clar que obririen la frontera, que el Papa feia una setmana que havia visitat el campament i havia vist què estava passant. Per a ell era impensable que la máxima representació del déu cristià a la terra deixàs que la situació continuàs.

Per altra banda, però, també hi havia l’opinió dels voluntaris, que vivien una mica més al dia. Tots tenien clar que això no passaria. De fet, els voluntaris preveien l’estratègia del desallotjament: anar reduint progressivament els subministraments per tal d’aconseguir debilitar la voluntat de la gent. I és que, a part dels problemes institucionals que comporta la regulació de la situació d’aquesta gent, també s’afegia un problema local gros: la propietat privada sobre la qual s’havia aixecat el campament espontani. Metges Sense Fronteres va llogar aproximadament el 70% del terreny del campament principal als propietaris, però sobre la resta existia un estira-i-arronsa entre els refugiats i els pagesos propietaris del sòl. Record que un dia el camp de futbol improvisat que els al·lots havien fet en terreny ocupat, va aparèixer llaurat amb sèquies de més de mig metre.

Alguns dels refugiats desplaçats del campament d’Idomeni (foto extreta de www.elpais.com)

Els periodistes, evidentment, tenen el pas barrat. Cal amagar la vergonya als ulls dels ciutadanets europeus més fidels a una bandera tacada de sang. Els únics mitjans amb entrada permesa són dues cadenes de televisió públiques (ERT i RES). La premsa internacional en fa poc ressò. És una tasca complexa trobar informació i la que es troba, és, si més no, desconcertant: els mitjans informatius consolidats, que parlen d’un desallotjament pacífic -com el govern grec ven que és-, contrasten durament amb les notes de veu que Gemma Poca, una infermera catalana voluntària a Idomeni, va enviar el dimarts a la seva família.

E: Com veus la cobertura que els mitjans de comunicació han fet de la situació? Per què creus que han fet tan poc ressò del desallotjament?

F. P: Els mitjans són terribles. Ho varen vendre des del principi com un drama perquè era el que venia, el ‘morbo’… Però per a ells, per a les persones que vivien allà, era un context esperançador. Per a ells aquella situació era quelcom temporal. Jo pensava, havent gent de totes les professions -fins i tot de les més intel·lectuals-, per què no s’organitzen? Com punyetes no ho fan? En vaig xerrar amb alguns refugiats i tots coincidien: allò era temporal, no calia organitzar-se. L’únic que hi havia eren perruquers ambulants i venedors de tabac. Si no s’organitzen per això, com s’han d’organitzar per revoltar-se? La seva idea és passar la frontera per viure millor, no els interessa crear conflictes. L’únic que volen és que se’ls recordi, que la gent en xerri perquè, com deia una de les pancartes que tenien instal·lades allà, “your silence is killing us”. I és això el que volen, que la gent vegi el que està passant: una comunitat tranquil·la, pacífica, normal, que cerca una vida millor.

Vull pensar que la premsa no està supeditada a les decisions polítiques. Crec que el poc ressò que s’ha fet d’aquests dies es deu a la pèrdua del ‘morbo’ de la notícia. Si és per interessos polítics, estam bastant cuits.

E: Quina era la tònica general del campament?

F. P: Durant el trajecte que vàrem fer en cotxe des del poblet on teníem l’hostal fins al campament vaig estar intentant mentalitzar-me; pensava que havia de ser fort perquè allà esperava trobar-me un paisatge desolador. En arribar, però, vaig ‘flipar’: nins jugant per tot arreu, gent reunida prenent te, famílies que anaven a passejar fins a la posta de sol… No era un col·lectiu conflictiu, la majoria eren famílies amb nins petits o dones embarassades. Són gent que som tu i som jo. Això és el més fort. Els nins aprenien anglès a marxes forçades.

E: Hi havia conflictivitat a Idomeni?

F. P:  Totes les persones que hi havia allà tenien plans de futur. Un em va explicar que tenia un germà a Itàlia i que anava a retrobar-se amb ell; un altre que tenia la dona embarassada de set mesos i confiava en parir un nou nin europeu… Tot això eren esperances que tenien i que els feien evitar tot tipus de conflicte. Al camp ningú robava ni hi havia bregues; era una situació bastant pacífica precisament per això, perquè tenien esperances Ara ja no ho sé. Potser la conflictivitat s’ha disparat arran de l’ambigüitat amb la qual juguen les autoritats. És un sí, però no constant. Ara em dius que no em dónes permís, però després ve el Papa a veure’m… És contradictori i angoixant.

L’única anècdota que recordi una mica problemàtica va ser el dia que se’s va ocórrer dur pilotes de futbol per als nins. Ens havien explicat que feia unes setmanes una ONG havia repartit vint pilotes entre els nins del campament i que ara tots estaven com a obsessionats. De fet, la paraula més freqüent entre els nins era “football”. Per això i en vista que al campament hi havia massa nins per a tan poques pilotes, vàrem decidir de comprar-ne cinquanta més i dur-les cap allà. Com que en el carregament també dúiem altres provisionaments que ens havien encarregat altres voluntaris, vàrem entrar amb el cotxe fins al final del campament. La mala sort va fer que les pilotes, les quals havíem tapat perquè ningú les veiés, guatassin una mica. Els dos nins que les varen veure varen començar a cridar “football”, “football” i, en pocs minuts, més de tres-cents nins ens enrevoltaven i deien “football”, “football”! Vàrem estar una hora per sortir del campament  perquè se’n van acumular tants que ens impedien el pas. Tampoc vàrem poder repartir les pilotes perquè s’hagués generat una batalla campal. El vespre, d’amagat, vàrem repartir-les entre els nins que ens anàvem trobant amb la condició que no podien dir-ho a ningú fins al dia següent.

 

idomeni3_web-thumb-large

Refugiats afectats pels gasos dels antidisturbis grecs a Idomeni

 

El poc que transcendeix relatiu a les explicacions que donen les autoritats gregues és retòrica barata: la reubicació els permetrà agilitzar els tràmits per demanar asil polític, milloraran les seves condicions de vida… Ara bé, els primers refugiats desplaçats varen ser inserits en autobusos sense saber cap on anaven ni tenir certeses sobre les seves possibilitats o alternatives. De fet, l’angoixa causada per la manca d’informació ha provocat que, des de fa unes setmanes, algunes famílies optin per intentar creuar de manera il·legal i perillosa la frontera Macedònia.

El país 3

Autocars per al desplaçament obligat dels refugiats d’Idomeni (foto extreta de www.elpais.com)

 

Els locals habilitats per acollir 8000 refugiats (recordem que la xifra de persones refugiades que habitaven a Idomeni, segons les autoritats, era de 8500) són fàbriques en les quals l’exèrcit grec ha aixecat tendes de campanya on podran dormir i menjar, la resta és fum… Així, però, Tsipras recol·loca la bena als ulls dels alts dirigents europeus. És revelador el comentari d’un pare de família sirià instal·lat fins aquests dies a Idomeni: “A Síria moríem ràpidament i aquí ho fem lentament.És desesperant”. I és que l’única certesa que tenen és que es troben a un punt mort.

Alguns refugiats d’Idomeni intentant travessar la frontera per fugir del desplaçament forçat (foto extreta de www.elpais.com)

 

Famílies refugiades intentant travessar la frontera de Macedònia el març passat (foto extreta de Directa.cat)

 

El cert és que aquestes noves ubicacions, els “centres d’hospitalitat” com paradoxalment els anomena el mateix govern grec, són una mesura per invisibilitzar un problema que s’ha convertit en alguna cosa més que una busca dins l’ull de la UE. Les reticències dels desplaçats a traslladar-s’hi són justificades: les millores de les condicions de vida no són un factor de pes, ja que la precarietat de les instal·lacions és pal·lesa al primer cop d’ull, a més, es tem que a la llarga aquests centres puguin convertir-se en centres de detenció.

Un dels camps militarts on les autoritats desplacen els refugiats d’Idomeni (foto extreta de ‘Apoyo al Refugiado’).

 

Poble Liti: un altre ‘centre d’hospitalitat’ situat als afores de Tessalònica (foto extreta de ‘Apoyo al Refugiado’)

 

E: Per què s’ha arribat a aquesta situació? Per què creus que la Unió Europea els restringeix el pas?

F. P: Hi ha interessos per no deixar-los passar. Jo crec que són interessos socials: la por al terrorisme, els llocs de treball… De totes maneres, hi he pensat molt d’ençà que vaig arribar: són molts factors que conflueixen. Els polítics també hi intervenen, però no ho sé, això ja surt del meu camp de coneixement, és tan complicat… Potser deixar-los entrar significa obrir les portes als refugiats de qualsevol altre conflicte… Potser ens convé que existeixi aquest conflicte per poder tenir les comoditats del primer món…

El dimarts la policia grega va desplaçar 2031 persones; el nombre previst per dimecres era d’una xifra aproximada. Es calcula que encara romanen a Idomeni unes 800 persones. Les autoritats gregues han destruït el campament amb tot el material que les ONG tenien a dins i que els voluntaris no varen poder treure íntegrament perquè van ser convidats a marxar pel seu propi peu la matinada del dimarts. I els ‘parches’ es multipliquen: quina és aquesta solució que segrega les persones per nacionalitats i les emboteix en recintes aïllats sense donar-los la possibilitat d’assolir una nova vida digna? És aquesta l’Europa que venem de portes cap a fora? On han quedat els valors democràtics i els estats de dret que conformen la Unió del vell continent? I sobretot, quins interessos s’amaguen al rerefons del conflicte?

Desallotjament d’Idomeni (foto extreta de ‘diari Ara’)

 

Protestes dels refugiats a Idomeni (foto extreta de Directa.cat)

 

Mentrestant, Europa tanca portes. Els països balcànics han bloquejat les entrades i, arran de l’acord signat el 20 de març entre la UE i Turquia, aquest país controla la sortida de persones que fugen de la guerra en busca d’un futur, ni bo ni dolent, simplement un futur entès com a opció, ja que fins i tot això se’ls ha negat als seus països d’origen.  Aquesta fal·làcia que és la UE s’embruta les mans de sang i s’autoproclama assassina deixant morir a les seves fronteres o als seus mars (com la barcassa que es va enfonsar ahir al matí a les costes de Líbia amb 600 persones que volien entrar a Europa per Itàlia), éssers humans que reclamen ajuda desesperadament.

I ja ho deia Espriu en relació a uns refugiats que ens són molt propers, “els homes no poden ser si no són lliures”.

Idomeni (foto extreta de Directa.cat)

Digues la teva!