Venguis d’on venguis, quan entres a Vilafranca sempre et trobes la peculiar forma, o almenys certes reminiscències del que va ser ­o encara és­: un edifici industrial que basa la seva producció en l’argila cuita, és a dir, les teuleres. Al bell mig del Pla de Mallorca, les teuleres formen part del paisatge de la nostra contrada. Fa uns quants anys ens hi fixàvem més, ja que sovint aquestes construccions s’engalanaven amb una gran columna teulerade fum, com si ens diguessin –eh! que sóc aquí!

Darrerament, aquestes columnes de fum han minvat considerablement en el paisatge vilafranquer. Ara només és fum mig empegueït de la teulera de’n Torretes o de la de Ca’n Toni Pere, que de tant en tant encara ens pinten el cel a causa de coure amb delicadesa les teules i bovedilles, que han estat principal font d’ingressos per a tantes famílies. A Vilafranca, hi ha hagut devuit teuleres, tot i que mai han coincidit totes. Segurament, recordareu noms com la teulera de Ca’n Xirgo, la dels Penyes, la de n’Andreu Fat i una llarga llista que arriba fins a les teuleres amb les que convivim avui en dia. De les vuit que queden avui, la majoria ja no produeixen teules, i la resta, han quedat com esquelets inerts i sense vida. Les dues que avui en dia segueixen estirant de la indústria teulera de Vilafranca han hagut de passar moltíssims tràmits burocràtics, a part d’haver d’encarar el problema de la insularitat, propi de Mallorca.

Aquestes teuleres de caràcter artesanal i familiar, s’han vist forçades a fer front a un ferotge capitalisme i a la globalització més senil, però han aconseguit sobreviure i mantenir l’essència. Algunes, com la teulera de’n París, s’han reinventat i han donat un caire més modern i afable a la producció tradicional de teules creant innovadores làmpares i altres objectes artesans utilitzant la ceràmica i el fang com a matèria primera. La teulera de Son Durí ha reciclat aquest “esquelet inhert” i li ha donat vida, i vaja quina vida! Han creat una cooperativa ecològica de fruites i verdures locals que funciona prou bé. I, és clar, he de referir-­me a la teulera que ha estat més anomenada pels vilafranquers aquests darrers mesos: el reconegut artista Miquel Barceló ha sabut aprofitar l’espai dinàmic i oxigenat de lxaa teulera per transformar-­lo amb el seu propi estudi de ceràmica.

Fent un repàs del que érem i del que som, sempre podem arribar a conclusions fidels a l’essència del passat, però a primera línia del dia a dia. Estam en canvi permanent. Tot es transforma a marxes forçades, i per poder cavalcar damunt aquest cavall desbocat l’únic que ens queda és utilitzar les regnes que tenguem més a prop; això és, les eines de les que disposam per dinamitzar espais ara en runes, però que moltes generacions les tenen guardats a la retina dels seus ulls. Que el fum tímid de les dues teuleres que encara coven bovedilles i teules, no s’aturi, i que les altres, com a parentes llunyanes que han patit la malaltia de la solitud, els donin calor amb vida nova i idees noves però sempre amb el fang de casa nostra i el foc de la gent.

Digues la teva!